Mon Marquès, memòria viva de Justícia i Pau

Hi ha persones que no només participen en una entitat: en són referencia i l’ajuden a entendre. Per a Justícia i Pau de Girona, Mon Marquès ha estat una d’aquestes presències imprescindibles. Des dels primers passos, quan encara faltaven llibertats i calia obrir escletxes de dignitat, fins a la celebració dels cinquanta anys, la seva trajectòria ha estat lligada a la nostra manera de mirar el món.

El setembre de 1974 va assistir a Montserrat, amb Jaume Curbet i Modest Prats, a la reunió de Justicia y Paz de l’Estat espanyol. D’aquell impuls en va néixer el treball per constituir el Secretariat de Girona, que va celebrar la primera assemblea el 16 de febrer de 1975. Mon en va ser secretari en el primer equip i, més endavant, director entre finals de 1977 i 1986, en un moment delicat: calia decidir si, arribada la democràcia, Justícia i Pau encara tenia sentit. Ell va entendre que sí. I tenia raó.

Perquè la democràcia no s’esgota en unes institucions. Demana drets humans defensats cada dia, pau construïda sense ingenuïtat i educació com a eina de transformació. Aquests van ser els seus tres grans pilars. Les campanyes contra la pena de mort, «Drets humans, ara!», l’educació per la pau, la cooperació, l’antimilitarisme, el 0,7, les migracions o la interculturalitat no eren causes disperses: formaven part d’una mateixa convicció. La justícia només és real quan toca la vida concreta de les persones.

També el definia una manera de fer: passar pels pobles, escoltar, explicar, convocar i fer xarxa. No buscava protagonisme; construïa continuïtat, pretenia conscienciar i engrescar a moltes altres persones a la mateixa vinculació amb la pau, la justícia, la memòria i el coneixement de la història des de prismes no sempre narrats. Aquesta és una lliçó molt actual en un temps massa avesat al gest ràpid i a la paraula buida. Un pedagog de la pau un recuperador de la memòria pedagògica.

Mon tenia memòria, però no vivia instal·lat en la nostàlgia. Durant la celebració dels 50 anys de Justícia i Pau ell recordava Modest Prats, Pere Thió, Jaume Camprodon, Pepo Delàs i tanta gent que va fer possible aquest camí, però ho feia per empènyer-nos endavant. Quan les noves generacions hem assumit responsabilitats, hi hem trobat un referent exigent i proper, capaç d’acompanyar sense ocupar el lloc de ningú.

Per sort a més de la celebració dels 50 anys de Justícia i Pau de Girona, les darreres setmanes, hem pogut recordar i agrair a en Mon tota seva trajectòria i compromís, com fa poc més d’un mes el sentit homenatge que va organitzar el Nucli Paulo Freire, com just la setmana passada en el 40è aniversari del Fons Català per la Cooperació al Desenvolupament que ell també va impulsar.

Avui, des de Justícia i Pau de Girona, el seu llegat ens obliga a no abaixar el to davant les guerres, el racisme, les desigualtats i la temptació de la indiferència. Homenatjar Mon Marquès no és mirar enrere amb gratitud i prou. És continuar treballant perquè la pau tingui fonament de justícia i perquè la dignitat humana no sigui mai una paraula gastada.