Mon Marquès: un mestratge i un missatge que han calat

El 30 d’octubre de 2025, a l’acte de lliurament del XLV Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Mon Marquès. Vaig saludar-lo i vam comentar breument quelcom relativament recent que ara no recordo. Aleshores ja sabia que havia tingut un mal pas.

Fa unes setmanes el vaig tornar a veure, a l’acte d’homenatge que el Nucli Paulo Freire li va organitzar a l’Auditori Irla, un auditori que va quedar minúscul, de la gentada que hi va assistir. Va ser un homenatge emotiu i coral, en el qual vam poder escoltar la veu de moltes persones representatives de diferents àmbits, i també moments de la seva vida, que van valorar sobretot la seva contribució, com versaven els tres conceptes del pòrtic de l’homenatge, a l’educació, la memòria i la democràcia. El seu llegat és vast i som moltes les persones que, d’una manera o altra, en són deixebles. Jo no sé si deixeble, però el que sí vaig ser, durant uns anys, va ser alumne seu com a estudiant del grau d’Educació Social a la UdG. Ell, juntament amb Sebas Parra i Alfons Martinell, formaven part del professorat que més admirava: sens dubte pel seu coneixement i per la seva capacitat de transmetre’l, sempre de forma crítica i participativa, i segurament també perquè tots tres havien estat amics, bons amics del meu pare, i naturalment també de la meva mare.

Celebro que en Mon hagi tingut en vida l’homenatge i el reconeixement que es mereix, i el més bonic del que es va fer durant l’homenatge del mes de maig va ser veure, i viure, com el seu mestratge i el seu missatge han calat, tan profundament, en tantes persones.