Pedro Martínez i els clubs de Girona

Pedro Martínez és molt bo. I no ho és ara que, amb ell a la banqueta, el València ha meravellat amb el ritme del seu bàsquet per deixar el Barça sense capacitat de resposta a la final de lliga. Pedro Martínez ja era molt bo fa gairebé dues dècades quan va ser l’últim entrenador de l’Akasvayu Girona abans de la seva desaparició. Aquell any, Pedro Martínez no va aconseguir cap títol, però, en un club on, en el segon mes de temporada, ja no hi havia diners ni per pagar la llum de les oficines, va mantenir l’exigència professional fins al darrer dia en un equip on Marc Gasol brillava amb llum pròpia. Pedro Martínez és molt bo ara a València, ho era a Girona i ho ha estat a Manresa, Canàries o Vitòria. A València, Pedro Martínez ha guanyat dues lligues i, més enllà del seu talent o d’una exigència en el treball diari gairebé malaltissa, ho ha aconseguit perquè a València hi ha Juan Roig. O sigui, hi ha diners, hi ha projecte i hi ha paciència.

De l’Akasvayu, ja no cal parlar-ne. Pedro Martínez no va arribar a Girona en un bon moment. Ara, en part, seria diferent. Amb Marc Gasol, el Bàsquet Girona té projecte i paciència. Però, evidentment, molts menys diners que al València de Juan Roig. Tot i això, encara que, amb el propietari de Mercadona pel mig, el més fàcil sigui atribuir tots els mèrits als diners, cal recordar una dada. El pressupost del València és inferior al de les seccions de bàsquet del Barça i el Madrid. Inferior, que no vol dir petit. Perquè és evident que Juan Roig ha invertit molts diners en el bàsquet i en la ciutat de València. El resultat és un equip que guanya lligues. Un èxit que, en el fons, és el de menys si es compara amb inversions que quedaran com l’Alqueria del Bàsquet o l’impactant Roig Arena. Tornant a la comparació amb Girona, i amb el que ha invertit i deixat a la ciutat, un club que ha tingut èxits esportius (arribar a la Champions) tampoc cal parlar-ne més. Només cal anar a fer un tomb per Montilivi.

Subscriu-te per seguir llegint