Anar a mar

Vaig néixer a Caldes, a mitja horeta de la costa, i a anar banyar-nos a mar formava part dels rituals de cada estiu. En un temps en que hi havia pocs cotxes recordo que pujàvem a un tren que a «l’empalme» agafava la línia de marina, fins a Malgrat.

Quan el Concili Vaticà II va posar la missa cara als fidels i en llengua vernacla, que en deien llavors, també va a donar per bones les misses anticipades el dissabte al vespre, cosa que va facilitar desplaçaments massius a la costa els diumenges al matí. Al meu poble es van organitzar autocars per anar a Platja d’Aro i S’Agaró i agafàvem la bossa de la platja amb la tovallola i l’entrepà i quan baixàvem la costa de l’Alou (en dèiem la costa de l’Ou) ja entrava per la finestra aire amb flaire marina. Fins i tot ens creuàvem amb el tren petit a Santa Cristina.

Eren temps de progrés accelerat en els que vam veure entrar per la porta la televisió, el telèfon, la rentadora i vam canviar aquelles neveres a les que calia posar-hi un bloc de gel cada matí per electrodomèstics avançats.

I, poc a poc, gairebé a cada casa hi va haver un cotxe i això ens va permetre conèixer altres platges mentre per la ràdio sonava Caravana de Amigos i el pare podia conduir i encendre un cigarret amb aquell encenedor Framinaire-car que li havíem enganxat al «tablier» al costat del sant Cristòfol.

El cotxe va portar noves necessitats, més enllà que alguns lluïssin a la part de darrera un gosset d’aquells que movia el cap amb els sots de la carretera i l’imprescindible enganxina de «Sant Miquel del Fai». El quid de platja va créixer exponencialment amb taules i cadires plegables, nevera portàtil, i garrafa d’aigua per treure’s la sal abans de menjar «l’ensaladilla». I el matalàs, el flotador i les ulleres per descobrir el litoral submergit. Fins i tot la canya per a pescar serrans i julioles (a la costa nord julivies). El primer en arribar a la platja era mirar si feia o no feia bona mar i la tortura d’esperar que hagués passat el temps preceptiu després d’haver esmorzat no fos cas que ens agafés un tall de digestió en entrar a l’aigua. Així vam gaudir de la platja en un temps en què les mares van canviar el banyador pel bikini i esperàvem que passés l’avioneta de Nivea, per veure si teníem la sort d’agafar una de les pilotes blaves que llençaven des de l’aire. «M’en recordut» (que seria una traducció lliure de l’Amarcord fellinià). Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint