Després de la bronca, res

El debat d’aquest dimecres al Congrés dels Diputats va ser un frau. Va tornar la bronca: el «tu, més», la desqualificació de l’adversari, l’insult personal, fins i tot l’amenaça feta bandera. Les bancades socialista, popular, de Sumar i de Vox van competir en decibels mentre alguns mitjans ressuscitaven les dues Espanyes de Machado per descriure una fractura que, des de la Guerra del Francès, recorre l’hemicicle de la carrera de San Jerónimo com una repetició tronada d’uns temps que mai no van portar res de bo.

L’agafada permanent -aquella política de l’altercat- continua avançant entre ovacions sectàries, com si el «que pueda hacer, que haga» d’Aznar hagués esdevingut catecisme. Dit el 2023 —en ple intercanvi PSOE-independentistes per a la investidura de Sánchez— i repetit enguany —amb la crida de Núñez Feijóo a desallotjar La Moncloa—, aquest mantra busca forat fins a projectar la imatge d’un president que, segons portaveus del PP, mereix la presó. Un missatge que encén milers d’irredempts de la dreta peninsular, aquella «inacabada península» que evoca Gaziel, que quan arriba la calor s’exalta.

Qui esperés alguna cosa del debat, va quedar decebut. Els qui celebren el terrabastall dialèctic, en canvi, hi van trobar combustible per a orgasmes onírics. Però res més: ni actes de contrició ni vies per encarrilar les aigües cap a un nou llit; ni tampoc alternatives sòbries i viables. Tot va quedar empantanat. Pedro Sánchez compareixia a petició pròpia per donar explicacions sobre casos de corrupció que afecten el Govern i el PSOE. Les respostes, però, van quedar curtes, sobretot en l’afer de les mascaretes ja jutjat. El president va acotar responsabilitats a un nucli reduït vinculat a l’antiga secretaria d’organització i no va assumir el fracàs dels mecanismes d’autocontrol. Alhora, va defensar l’esposa i el germà davant de les investigacions judicials, que va atribuir a una campanya d’assetjament polític i mediàtic, i va replicar a l’oposició comparant la seva amb els casos de corrupció del PP. Una línia argumental més propera a l’infant enxampat en una entremaliadura que no pas a un cap d’executiu europeu: imatge de deixadesa i esgotament. Al PSOE, la corrent crítica ReActiva parla d’una crisi ètica. Potser sigui això, però, com he dit en altres articles, el PSOE s’està jugant la seva pervivència.

L’alternativa tampoc va aparèixer. Núñez Feijóo va repetir guió amb sinònims i un to aspre que difícilment sedueix votants socialistes —allà on Ayuso o Moreno Bonilla sí que ho han aconseguit—. En el seu afany d’habitar La Moncloa, el líder del PP va elevar el volum fins a confondre soroll amb raó. El volum no valida arguments; el crit sol delatar manca d’idees. L’insult, frustració. La resta, més del mateix: Vox prometent pertorbacions; Sumar, Podem i Comuns venent la metamorfosi impossible; el PNB, surfejant mentre pugui; Junts entre el gest i el ridícul, i la seva líder alimentant diagnòstics d’orfenesa d’intel·ligència política que molts cronistes ja donen per sabuts. Tenim el Parlament que hem votat. Ningú no té avui autoritat moral per bescanviar-lo. Tot remet, doncs, a la paraula «eleccions». Però si és certa la lectura de la Secretaria de Política Internacional de Podem —«ingú no vol eleccions anticipades»—, potser només assistim a una gran farsa. Un «treure a passejar el paraigua», en paraules de Màrius Carol.

Amb tot, no sembla que el president del Govern d’Espanya estigui per anar-se’n o per convocar eleccions per a la tardor. Si les coses van pel mateix camí, és dir, pel pedregar, l’Alberto Núñez Feijóo haurà d’esperar assegut al banc de qualsevol plaça carregant el seu diccionari de despropòsits a menys que comenci a mostrar el seu programa de govern; i Pedro Sánchez haurà d’omplir el seu catàleg de temprança fins assemblar-se a Plató, que considerava aquesta última com una de les virtuts més preuada de la immortal Atenes.

En definitiva, el debat va confirmar el que molts ja intuïen: una política espessa, embriagada d’epígraf i consigna, que confon la tenacitat amb el volum i l’estratègia amb el gresol de culpes. Ni el Govern va oferir una catarsi que restituís confiança, ni l’oposició va acreditar l’alternativa serena que reclama el país. La democràcia, però, no s’esgota en una tarda de micròfons: viu -o s’aprima- en la decència quotidiana, en els mecanismes d’autocorrecció i en la intel·ligència d’assumir límits. Si els partits no hi arriben, que almenys no ens demanin entusiasme; amb la paciència de Job i el calendari constitucional com a marc, el que convé ara és menys soroll i més veritat.

Subscriu-te per seguir llegint