La mentida de la mitjana estadística

Les mitjanes estadístiques tenen una virtut tranquil·litzadora: ordenen la realitat, la simplifiquen i sovint la fan suportable. Però també tenen un defecte perillós: poden amagar desigualtats profundes sota una aparença d’homogeneïtat. Quan diem que un municipi, una comarca o una demarcació se situen per sobre o per sota d’una mitjana, correm el risc de convertir en una xifra plana allò que, sobre el terreny, és una suma de vides molt diferents.

Les dades de l’Índex socioeconòmic territorial de l’Idescat, que avui analitza el Tema del Dia d’aquest diari, ho mostren amb una claredat incòmoda. A les comarques gironines conviuen alguns dels municipis amb els indicadors més elevats de Catalunya amb altres que es troben a la cua del país. Vilablareix apareix entre els municipis amb més bon posicionament socioeconòmic, mentre Salt i Sant Pere Pescador figuren entre els valors més baixos. No es tracta només de mesurar la renda, sinó també l’ocupació, el nivell educatiu i la qualificació professional dels seus habitants. És a dir, de les condicions materials que determinen fins a quin punt una persona pot projectar el seu futur. El contrast encara és més revelador quan baixem l’escala i mirem als barris. A Girona ciutat, la mitjana municipal queda lleugerament per sota de la catalana, però aquesta dada diu ben poc si no s’observa el detall dels barris, que ens recorden que dins d’una mateixa ciutat poden conviure realitats socials separades per uns quants carrers.

Les dades no haurien de servir per resignar-nos a descriure contrastos, sinó per interpel·lar les administracions i el conjunt de la societat.

Subscriu-te per seguir llegint