Quan Déu continua confiant

El papa Lleó XIV recorda que Déu no es cansa de sortir a l’encontre de la persona i oferir-li esperança, fins i tot en la fragilitat. És una invitació a pensar amb calma: per què Déu hauria de confiar en mi? Coneixem les nostres limitacions i errors, però l’Evangeli revela un Déu que no busca perfecció, sinó un cor capaç d’obrir-se a l’amor. Hi ha una pregunta que tots, abans o després, ens fem: per què Déu hauria de confiar en mi? Coneixem les nostres limitacions, les decisions equivocades, les paraules que ens hauríem estalviat i les promeses no complertes. Vivim en una societat que exalta l’èxit i la imatge, però que té poca paciència amb la fragilitat.

La festa de sant Pere ens situa davant d’un home sense armadura. Impulsiu, apassionat, capaç d’enlairar-se amb entusiasme i també de caure en la por. Va prometre fidelitat a Jesús i, en el moment decisiu, el va negar. Els evangelis no ho amaguen: la fragilitat no és una excepció, sinó part de la veritat humana. El sorprenent no és la caiguda de Pere, sinó la confiança de Jesús. Després de la Pasqua no hi ha retrets ni acusacions. A la vora del llac, en la senzillesa del pa i el peix compartits, Jesús només li fa una pregunta: "M’estimes?". No exigeix justificacions. Obre futur. Aquí hi ha una de les intuïcions més fondes de l’Evangeli: Déu no cerca persones impecables, sinó vides disponibles. Mira més enllà dels errors i descobreix possibilitats que nosaltres sovint no sabem veure. On nosaltres tanquem portes, Ell encara hi veu camins oberts.

Pere tampoc no es transforma de cop. Madura lentament, entre entusiasmes i ferides, entre fidelitats i caigudes. També nosaltres voldríem canvis immediats, però la vida interior té el ritme discret de les llavors: creix en silenci, sense pressa i sense espectacle. Vivim en un temps accelerat, on tot sembla exigir resultats immediats. Però Déu no té pressa. Acompanya processos, sosté fragilitats i continua confiant en qui no es resigna a deixar d’estimar. Aquesta paciència divina desmunta la lògica del rendiment.

Cada festa de sant Pere és una invitació a mirar-nos amb uns altres ulls. Potser les nostres esquerdes no són un obstacle, sinó el lloc on la gràcia pot arrelar amb més profunditat i discreció. Perquè el Senyor no deixa de confiar en persones que encara aprenen a estimar. No som definits pels encerts ni pels errors, sinó per la possibilitat de deixar-nos transformar. Déu no abandona el procés, ni quan nosaltres ja ens hauríem donat per acabats. La vida humana no és un resultat tancat, sinó una història oberta sostinguda per un amor que persisteix.

Subscriu-te per seguir llegint