El temps que retorna

No és cert que el temps no torni. Ho fa contínuament en forma de record o de reminiscència; torna amb el desgast de la vida. No és cert, no, que el temps no retorni. Ho fa en forma d’anhel o de nostàlgia, de por —per un trauma o una ferida— o d’esperança. El temps torna amb variacions infinites, fins que ja no som capaços de distingir allò recreat d’allò veritable, el que va passar del que confonem o inventem, o allò que va deixar d’existir per passar a ser una altra cosa diferent: potser millor, potser pitjor. En escriure les seves memòries, l’autor sol buscar un fil de sentit que atorgui a la seva vida un ordre secret, i es converteix així en pelegrí. A una altra escala —més petita i íntima—, tothom intenta trobar en el record un matís moral que ennobleixi els seus esforços: els seus intents de lluitar pel bé; per ser bon fill —primer— i bon pare —després—; per poder mirar els seus semblants als ulls i reconèixer en la seva mirada una humanitat prèvia a l’embrutiment de la ideologia o dels prejudicis. Hi ha una memòria del bé que hem fet i una altra del mal comès i, en tots dos casos, és el temps el que retorna i ens convoca com un jutge sever o com un advocat protector, cridant-nos pel nostre nom i dient-nos: «Això ets tu». Gairebé sempre ens enganyem, però és bo aprendre a furgar en els plecs del temps per descobrir que la història anhela un sentit; encara millor, que ja el té.

És conegut l’episodi del profeta Elies al mont Horeb. Ens parla d’una determinada espiritualitat, però també d’un anhel profund. Havent-se refugiat Elies en una gruta, «el Senyor li digué: ‘Surt i estigues-te a la muntanya davant el Senyor’. Llavors passà el Senyor. Davant d’ell, un huracà tan violent que esberlava les muntanyes i trencava les roques, però el Senyor no era en l’huracà. Després de l’huracà, un terratrèmol, però el Senyor no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol, foc, però el Senyor no era en el foc. I després del foc, el murmuri d’una brisa suau». Allà hi havia el Senyor.

De la mateixa manera passa amb el temps. La seva autèntica textura es revela en els petits gestos més que no pas en els grans actes. La seva veu ens pot arribar poc més que com una imatge solta, fins i tot com una absència: allò que ja no hi és, encara que ho reconeguem com a propi. De vegades recordo noms de persones i rostres, gent que he conegut i que ja no sé qui són. Com van arribar fins a mi? On van anar? Reapareixen com fantasmes muts. Altres vegades m’adono de les ocasions en què he fallat. Per què no vaig dir el que havia de dir en el moment adequat? Tampoc sé si aleshores, en el passat, fa tants anys, veia el que ara veig amb més claredat. Segurament no.

El temps torna amb un ensenyament: els nostres errors no ens defineixen del tot. Els nostres èxits, tampoc. Si parem atenció, una brisa suau ens separa del gran soroll per ensenyar-nos altres camins. No es tracta de corregir el passat —cosa que resulta impossible—, sinó d’habitar-lo amb la dignitat d’un ésser humà, d’un animal racional capaç de compartir i de perdonar, de ser més i millor. Acceptant que moltes preguntes no tenen resposta. I que una brisa lleu i persistent ens retorna el temps passat quan menys ho esperem.

Subscriu-te per seguir llegint