La dignitat de la intempèrie

Fa un temps, la revista Valors dedicava una profunda reflexió a un concepte que sovint mirem d’esquivar: la intempèrie. Tendim a associar aquesta paraula a la fredor física, a l’asfalt mullat, a la manca d’un sostre material on aixoplugar-nos de la tramuntana o de la pluja. Però la intempèrie és, per sobre de tot, una condició existencial. Ho sabia molt bé el poeta Joan Margarit, qui va fer d’aquest terme un dels pilars de la seva obra. Com a arquitecte, calculava estructures per retenir el buit; com a poeta, ens recordava que no hi ha formigó capaç de protegir-nos de les inclemències de la vida: el dolor, la pèrdua, la vellesa i la certesa de la mort.

Viure en ple segle XXI és, ens agradi o no, aprendre a habitar aquesta intempèrie de l’ànima. Ens hem passat dècades construint teulades ideològiques, tecnològiques i econòmiques que ens prometien una seguretat total, un confort anestèsic contra qualsevol contrarietat. Avui, però, ens adonem que aquells sostres s’han tornat de vidre. La incertesa global i el desgast quotidià ens han deixat de nou al ras, exposats a la cruesa de la realitat.

Davant d’aquesta nuesa forçada, la reacció immediata sol ser la por. Ens tanquem en nosaltres mateixos, alcem búnquers individuals o busquem culpables en marcs mentals basats en la confrontació. És el costat fosc de la intempèrie: l’angoixa de la vulnerabilitat no gestionada. Tanmateix, la reflexió que ens proposa el periodisme de pensament ens convida a mirar l’altra cara de la moneda. Estar exposats a l’aire lliure de l’existència és, també, l’única oportunitat real per descobrir qui som quan ja no ens queda cap màscara ni cap estatus on aferrar-nos.

La intempèrie té una estranya virtut pedagògica: ens fa humans. És sota la intempèrie on aprenem a valorar l’equitat, aquella justícia humana que no es limita a repartir xifres fredes, sinó que es fixa en la ferida de cadascú per oferir el caliu exacte que necessita. Quan ens reconeixem fràgils, deixem de mirar l’altre com un rival i el comencem a veure com un company de naufragi. El veritable refugi no es construeix amb totxanes, sinó amb respecte, honestedat i la voluntat ferma de no deixar ningú sol sota la tempesta.

Aprendre a viure a la intempèrie no és resignar-se al patiment, sinó abraçar la vida amb totes les seves conseqüències, acceptant que el risc i la bellesa van agafats de la mà. Desposseïts de falses certeses, només ens queda la nostra dignitat nua i la capacitat de fer xarxa. Com deia amb un encert immens l’escriptora francesa Simone de Beauvoir, sintetitzant aquesta necessitat absoluta de l’altre quan el cel es desploma: «La nostra pròpia llibertat només es pot voler a través de la llibertat dels altres, i és en aquesta obertura al món on trobem el nostre únic refugi autèntic.»