El plàstic, cavall de Troia del consum impulsiu

L’altre dia parlàvem del cicle de vida del plàstic. Fins l’any 2022 aquest cicle de vida només es realitzava contemplant el recorregut cradle-to-consumer (des de l’extracció fins el consumidor) sense mirar el que passava després del consum. L’argument era que el plàstic és molt lleuger, afavoreix el transport i té propietats que preserven els aliments, sense les quals el malbaratament seria pitjor. Però un informe encarregat i publicat per la institució UNEP de l’ONU el 2021 «From Pollution to Solution: A Global Assessment of Marine Litter and Plastic Pollution» va voler respondre una pregunta senzilla: el problema és només de residus o és del sistema complet del plàstic? Va arribar a la conclusió que el problema és de tot el cicle de vida: els plàstics representen almenys el 85% dels residus marins. Sense canvis profunds l’arribada de plàstics als oceans es por multiplicar per 4 el 2040. El reciclatge per si sol és insuficient, amb taxes globals inferiors al 10%. El plàstic no és només un residu, és matèria primera fòssil, té emissions, complexitat química, disseny de producte, i consum i gestió final.

Aquest informe va conduir a l’any 2022 a començar a negociar el Tractat Global sobre els Plàstics, sobre si cal posar límits i objectius globals, la reducció de materials problemàtics, la reutilització i la reciclabilitat, sobre els additius i compostos perillosos, sobre qui paga el final de vida, sobre la gestió de residus i la neteja del plàstic existent, i sobre el finançament als països amb menys capacitat. En definitiva, es pregunten si cal actuar només sobre els residus o també sobre la producció.

L’informe 2021 insinua que millorar l’eficiència sense reduir fluxos materials (ser frugal) pot no ser suficient. De fet, no s’entenen els dubtes en la discussió. La mateixa ONU (Unep) calcula que el dany mediambiental del plàstic al món és de 3,7 bilions (milions de milions) al món. Si la producció anual de plàstic és de 460 milions de tones, el cost ocult, extern, del plàstic seria de 8.043 $/t, quan el preu del plàstic verge al mercat és de 1.000 a 1.500 $/t. Aquí cal dir que ara a Espanya hi ha l’impost sobre envasos plàstics no reciclables de 450 €/t.

A partir de 2021 fins ara què ha canviat? Encara no hi ha un acord final vinculant, havent de resoldre si s’han de limitar volums de producció (frugalitat) o centrar-se només en residus i circularitat. Els canvis son lents. Ja no es mira només el CO2; es mira l’aigua, la toxicitat humana, l’ús del sòl, l’esgotament de recursos, els residus i la circularitat i les emissions de microplàstics. Es mira més el sistema complet, no només el procés: augmenta el transport? Empitjora el reciclatge? Hi ha més materials multicapa? S’allarga la vida útil? Augmenta el consum total? Apareix la idea d’evitar càrregues futures, com la reutilització, el reciclatge mecànic i químic, el dipòsit i la prevenció (no fabricar). Les anàlisis de cicle de vida continuen tenint dificultats per incorporar els efectes acumulatius, els impactes sobre biodiversitat, els riscos sistèmics, la paradoxa de Jevons, la dependència de recursos futurs i la degradació lenta d’ecosistemes. És fàcil observar que un envàs més lleuger pot tenir un millor CO2, però empitjorar el reciclatge real, portant a les enginyeries a una idea que, poc a poc, guanya pes, com és el fet que optimitzar una variable local pot empitjorar el sistema global.

Dit tot això, els càlculs han canviat més en l’acadèmia i en la consultoria ambiental que en el disseny industrial quotidià. Les grans consultores estratègiques (McKinsey, Boston Consulting Group, Bain, etc.) es troben actualment en una fase de transició forçada. Ja no poden utilitzar els criteris anteriors al 2021 (el clàssic Cradle-to-Grade que feia guanyar sempre al plàstic) perquè la legislació del 2026 i la pressió del futur Tractat Global dels Plàstics de l’ONU els obliga a canviar el discurs si volen mantenir la credibilitat davant els seus clients. Les grans consultores ja no ignoren el post-consum perquè els seus clients (Nestlé, Danone, Unilever...) els demanen com sobreviure a les multes de les noves lleis de la UE i dels EUA. Ja no diuen que el plàstic és la solució «perquè és lleuger»; ara diuen a les empreses que, o eliminen el plàstic d’un sol ús, o el futur anàlisi de cicle de vida i la taxa de carboni associada als seus productes esdevindran econòmicament insostenibles. Les regles del 2011 han quedat totalment obsoletes per la realitat regulatòria. La literatura del Business as Usual es nega a acceptar la realitat d’un residu creixent de forma geomètrica perquè, en el fons, darrera hi ha un canvi cultural de la gran distribució.

El plàstic ha fet servir les seves propietats de barrera per a conservar aliments, per evitar veure el dany una vegada s’ha consumit. Però, i aquí rau la gran estafa, això li ha permès entrar en tota la cadena de productes, encara que no necessitessin la propietat de conservació, proposant porcions cada vegada més petites, amb impressions i dissenys cridaners per atraure l’atenció al client i impulsar el consum compulsiu, per diversificar més productes.

Tot això no s’hagués desenvolupat si el plàstic hagués tingut el cost real de vuit vegades el productiu. La trampa és que aquest escenari ha fet creure que les grans superfícies tenien preus més barats que les botigues locals que poden vendre a granel. Resulta que la diferència es factura a l’exterior i amb costos sanitaris i ambientals per a les generacions futures.

Un altre dia mirarem de trobar les solucions tecnològiques per revertir la situació i les raons per retornar a la botiga local.