Zapatero no retorna les joies

Zapatero no retorna les joies, un gir de guió que hauria invertit l’enfonsament de la seva cotització -de Zapatero, no de les joies-. Promet, a canvi, restitucions més etèries en el seu manifest adolescent. «Retornaré la confiança a qui ara dubta», anuncia l’expresident, convençut que es tracta d’una devolució gratuïta. I aliè, sobretot, al fet que els desconfiats no dubten, sinó que estan convençuts d’haver estat traïts, segons recullen les enquestes electorals.

Zapatero ha perdut definitivament la confiança dels fidels. El seu crèdit ha caducat, amb independència del veredicte electoral. Joan Carles I no va ser condemnat mai; Jordi Pujol tampoc no ho serà. L’únic president del Govern invicte de la democràcia espanyola arruïna el seu prestigi i, atès que els diners li importaven més del que es pensava, ha malbaratat la seva llegenda a un preu irrisori. «Retornaré les joies per recuperar la vostra confiança» cridaria, si més no, l’atenció en una societat obsessionada amb el mercat de prediccions de Polymarket i Kalshi, però la manca de postors seria una altra prova de la desfiguració del socialista. La nota de fa uns dies equivalia al fet que l’antic Zapatero contemplés el nou Zapatero, espantat per l’envelliment sobtat del personatge creat amb tanta cura.

A dia d’avui, Zapatero no ha reconegut ni un sol error; deu ser, per tant, que no l’ha comès. El seu comportament supera en puresa el de qui ni tan sols està imputat. L’autoproclamació de «completament innocent», un concepte irreal i vulgar fins i tot en la redundància de l’expressió, produeix enyorança del sacerdot de La luz, sens dubte, la pel·lícula espanyola i gairebé estrangera de l’any. El capellà interpretat per Alberto San Juan es declara culpable d’abusos i ansiós per complir la penitència que implora; a l’Espanya real són víctimes fins i tot les emperadrius que es van investir de catedràtiques.

La immolació de Zapatero no rau en els «informes verbals» sense contracte i de destinatari desconegut, sinó en la taxació que, segons el seu il·lustre portaveu, el va portar a valorar les seves joies en trenta mil euros. La proverbial modèstia de ZP, entonaran els seus irreductibles. Per calibrar la dimensió d’aquest comportament mentider, n’hi ha prou de preguntar-se si l’expresident es quedaria avui amb els safirs i robins, o si renovaria els seus vots d’amistat amb Julito Martínez si no necessités el silenci del seu soci per aspirar a una absolució per la mínima.

L’engany milionari és pitjor que una condemna, i els contrafactuals conviden també a imaginar Zapatero arribant a les estances privades de La Moncloa, després de la seva trobada amb el rei d’Aràbia als inicis de la gran crisi econòmica de 2007/08. El pare José Luis va ser el Pare Noel en ple juny, carregat d’or i pedres precioses extretes amb sang per Abdullah, i que segurament van suposar un refugi per a la família presidencial mentre la resta d’espanyols s’enfonsaven en la incertesa provocada pel Govern. Per descomptat, en la hipòtesi dubtosa que el socialista de pro no hagi tornat a mentir sobre l’origen dels collarets.

Aquests dies canvia la reverberació del «costi el que costi, i em costi el que em costi», el gemec lorquià que va definir la crisi per a la resta d’espanyols. El cost tenia excepcions; ni aleshores ni ara Zapatero no es desprèn del tresor que no li pertany. L’espera una tardor dura sense necessitat de cel·la; s’ha guanyat a pols el menyspreu col·lectiu. No és absurd imaginar que les joies van servir de trampolí, d’esperó per afrontar empreses econòmiques més exigents, però encara més ben recompensades.

Aristotelis Onassis duia sempre a la butxaca un feix de bitllets, que masegava contínuament per recordar-se els cims que havia escalat des d’una infantesa menesterosa. Zapatero també tenia un refugi daurat al seu despatx, propietat del PSOE, que podia escrutar i grapejar en temps de sotsobre. També canvia ara la perspectiva dels mítings vibrants de la campanya de 2023 per al seu amic Pedro Sánchez, enardint les masses després d’assegurar-se que havia tancat amb pany i forrellat la caixa forta de les seves vergonyes.

En el seu últim sacrifici pel PSOE, l’obsessió amb Zapatero oculta que el seu patrocinat Sánchez s’ha tornat tòxic per als seus socis i per al seu propi partit, sense servir ni tan sols de dic als seus enemics. La defensa sanchista de ZP peca d’impostada i superficial: corrompre’s era diferent el 2007 que el 2026, al febrer que al desembre. La legislatura s’ha acabat, encara que prossegueixi ara amb rang de simulacre. La condició letàrgica del PP mandrós no oculta l’evidència que l’esquerra s’està cavant una fossa d’una profunditat notable.

El PSOE s’ha de plantejar molt seriosament si la misèrrima subsistència actual compensa el seu defalliment futur, per molts sous que hi hagi en joc. Per a l’espectador a seques, contemplar Zapatero devorat per l’Audiència Nacional demostra que la realitat continua tenint un pes. L’efecte de l’entrada al recinte penal resulta demolidor, fins i tot per a aquells que havien comptat els dies pendents fins a la declaració de l’expresident. El sentiment exòtic de la tristesa conviu amb la indignació.