I després del 30 de juny, què?

Fa poques dates, concretament el 16 de juny, es van conèixer les dades de les sol·licituds presentades per persones migrants que s’acullen al procés de regularització extraordinària, concretament 908.288, xifra que previsiblement s’haurà incrementat durant els dies posteriors fins a arribar al proper dia 30, data prevista per al tancament d’aquest procés, llevat de canvis d’última hora que, de moment, no té previstos el govern.

Si bé cal ser prudents amb l’ús d’aquestes xifres, atès que pot haver-hi sol·licituds duplicades i d’altres que no compleixin els requisits per ser admeses, no hi ha dubte de la rellevància d’aquestes dades, que posen de manifest l’important nombre de persones que es trobaven, més ben dit, que es troben fins que sigui aprovada la seva sol·licitud de regularització, en situació administrativa irregular a Espanya, ja sigui inicial o sobrevinguda. També segons dades oficials, a mitjan juny s’havien admès al voltant de 360.000 sol·licituds, i és lògica la previsió d’un increment sensible des d’aleshores i fins al tancament administratiu del procés de regularització.

Des de la realitat política, social, econòmica i cultural, es tracta d’un canvi d’indubtable importància, pel reconeixement d’alguns drets a persones que anteriorment no podien exercir-los per raó de la seva situació irregular. No convé oblidar que, des de finals de 2007, dues sentències rellevants del Tribunal Constitucional van reconèixer l’exercici d’alguns drets a totes les persones migrants amb independència de la seva situació administrativa irregular, justament basant-se en el marc constitucional, però no és menys cert que els «llimbs jurídics» en què s’han trobat aquestes persones durant molts anys no n’han facilitat l’exercici.

No estem parlant d’una situació d’un futur pròxim, sinó d’una realitat que prendrà cos jurídic l’1 de juliol, o, millor dit, que per a l’exercici d’alguns drets, com el de l’accés al treball, ha pres aquest cos des del moment d’admissió de la sol·licitud de regularització presentada. Si bé aquesta plenitud s’aconseguirà quan s’obtingui la documentació (NIE) que reconegui la situació regular de la persona migrant en territori espanyol.

Què ocorrerà a partir d’aquesta data de l’1 de juliol, o més encara, des que es completi jurídicament parlant el procés de regularització? Temps hi haurà per analitzar-ne l’impacte, si bé les dades del procés extraordinari posat en marxa el 2004 van ser positives en termes d’integració social i d’incorporació regular al mercat de treball.

I concentrant-me en el mercat de treball, l’àmbit que millor conec per la meva experiència acadèmica i investigadora sobre la migració, la regularització hauria de contribuir a aflorar bona part de l’economia irregular en sectors tan importants com els del sector familiar, l’agrari i l’hostaleria, per citar-ne els més significatius, de tal manera que hauran de complir-se les normes legals i convencionals aplicables, cosa que, a més de ser favorable per a les persones treballadores, també hauria de ser-ho per a les empreses socialment responsables i que compleixen plenament amb la legalitat. Si aquesta previsió, que al mateix temps desitjo, no es complís, seria un fracàs per a tots, ja que continuaríem mantenint una part de l’activitat productiva que, a més d’estar al marge de la llei, no contribuiria de cap manera a la millora i a l’increment de la productivitat.

Un àmbit al qual haurem de prestar especial atenció és el de les persones que, una vegada acceptada la tramitació de la sol·licitud, s’han inscrit com a demandants d’ocupació a fi de poder accedir a un lloc de treball, estant així en les mateixes condicions que les i els anteriors demandants, i preveient-se que el nombre d’inscrits s’incrementarà de manera gradual una vegada que s’accepti la tramitació de més sol·licituds i també quan es doni el vistiplau a la regularització. I convé assenyalar que aquí tindran especial importància el nivell formatiu i les qualificacions professionals que tinguin les persones migrants inscrites per poder incorporar-se al mercat de treball. O dit de manera molt més clara: no n’hi ha prou amb la inscripció, que és efectivament un dret que es té, sinó que la incorporació serà el resultat d’un procés combinat de nivell formatiu i de polítiques públiques que poden afavorir la millora professional i la consegüent inserció laboral.

Un repte important per al món empresarial i sindical, i aquí hi ha una àmplia via per aconseguir un acord social bipartit o tripartit, és aconseguir alguna cosa que aparentment és molt senzilla i que la realitat demostra que no ho és tant: que després del procés de regularització s’apliquin plenament a totes les persones treballadores, nacionals i estrangeres, les normes legals i convencionals. No se sorprenguin que faci aquesta afirmació, i fins i tot petició, ja que del seu assoliment depèn que continuem disposant d’un model democràtic i col·lectiu de relacions laborals, i que no imperi l’individualisme, en la seva gran majoria involuntari, en la regulació d’aquestes relacions. Les empreses, les i els treballadors, i la societat espanyola, sortirien -sortiríem- guanyant.