Del deteriorament cognitiu al cervell podrit

L’any 2024, l’Oxford University Press, la publicació oficial de la Universitat d’Oxford, va donar a conèixer la paraula de l’any: Brain Rot (cervell podrit) segons l’enquesta feta a quasi 40.000 persones de tot el món, a més de consideracions de la pròpia institució i referències del President de l’Oxford Language.

L’any 2025 aquest fet va tenir un cert ressò en els mitjans de comunicació espanyols i catalans i més ressò encara entre els joves, doncs només d’un any per l’altra, la cerca de Brain Rot a internet i xarxes va créixer un 240%. Passat aquest primer impacte, no s’ha generat gaire alarma social o seguiment del fenomen, al contrari, la seva presència als mitjans ha desaparegut (típic de les apagades informatives quan hi ha quelcom que no interessa). De fet, llevat d’honroses excepcions seguim en la cresta de l’ona digital, doncs no són poques les institucions públiques, partits, mitjans, universitats, ONG, etc., que tot i que per una banda adverteixen i avisen dels riscos o es lamenten dels impactes negatius, per l’altra segueixen fomentant per acció u omissió l’expansió dels dispositius digitals 24/7. Tanmateix, només faltava que alguns líders d’esquerra diguin en públic i prime time per TV, allò de «més Tik-Tok i menys biblioteques», com ja vaig apuntar en aquest Diari farà uns mesos, i com també vaig dir, això es la punta de l’iceberg on podem trobar el gruix de totes les esquerres (no només partits, moltes plataformes, entitats, etc.) que creuen i actuen pensant que a l’extrema dreta se l’ha de combatre a les xarxes i no fent pedagogia in situ allà on el fang inunda a la gent que no arriba a final de mes.

Encara que el problema és més de fons, o sigui, creure que amb internet i les xarxes socials (i piulades constants) es pot generar una alternativa rupturista, regeneracionista i sorgir un moviment organitzat sòlid -un front d’esquerres?- (no un moviment de moviments líquid) davant el creixent nombre de problemes que tenim. La paradoxa encara es més punyent i provocadora quan molts d’aquests mateixos líders es passen el dia advertint sobre els tecno-oligarques, el tecno-feudalisme, el tecno-feixisme, etc. Doncs si tan perillosos són, el primer que haurien de fer es ser conseqüents a la pràctica, ara i aquí, deixar d’utilitzar les xarxes i fer una campanya per sortir-se d’elles, regular-les i prohibir-les (als menors de 16 anys, com fa un any es deia). O desincentivar el seu ús i abús (i no fent declaracions que l’alimentin) i controlar molt més els programes de TV o ràdio públics, que les fomenten. Per no dir, i això per fi ja ha saltat pels aires, magnificar els suposats beneficis pedagògics, no els econòmics, que aquests sí que són una evidencia mil milionària. O de no cridar l’atenció de tenir a Barcelona-Catalunya (s’ha de dir així) el segon Silicon Valley més important del món, desprès del de Califòrnia. Hi ha qui creu que el Mobile World Congress és un esdeveniment anual puntual. I ja fa anys es un holding d’empreses i think-tanks que de forma permanent, creen opinió, ofereixen formació digital gratuïta i realitzen convenis constants amb les administracions, a destacar el Mobile World Capital i la Mobile World Foundation, amb seus permanents a Barcelona fa anys.

Però anem al Brain Rot, per a uns cervell podrit, per a altres deteriorament cognitiu.

El que inicialment es considerava indicador de disminució cognitiva fruit d’una sobreexposició continuada a pantalles, mòbils, xarxes socials i sobre tot fer scroll infinit (estar pendent o enganxat de forma continuada a les il·limitades opcions, avisos, vídeos, reels, notificacions, distraccions, etc. dels nostres telèfons mòbils, ja fa anys smartphones i avui amb aplicacions d’IA), amb el pas dels anys s’ha anat constatant per diferents estudis científics dels que ja es van fer ressò Nicholas Carr anys 2010 i 2014, Jaron Lanier 2011, Sherry Turkle 2011, Manfred Spitzer 2012, Daniel Sieberg 2012, Adam Alter 2017, i així podríem continuar, per tant ja fa anys, no es d’ara, dels impactes en la salut i el cervell (deixem ara els psicopolítics amb Byung-Chul Han 2014) d’una sobreexposició a pantalles i dispositius.

A l’Estat espanyol, qui més ha investigat la realitat espanyola és en César Rendueles 2013. A Catalunya quasi és un desert, és obvi, estem al bell mig del segon Silicon Valley del món i no surten analistes o crítics, estaria mal vist. De fet, els dos centres referents fa anys van passar a millor vida: l’Institut Internet i l’Escola de pensament crític digital, ambdós de Barcelona. L’ombra del Mobile era (i és) molt allargada.

Ens hem (i han) convertit en geeks i ciberfetitxistes de mena, ajudats per un caldo de cultiu esnob, que inicialment era barceloní, però ara s’ha contagiat a tota Catalunya. Tot s’ha de dir que hi va ajudar el 15-M (idealitzat per molts per altres raons), la UOC (que ja fa anys es va convertir en el major think-tank aprofitant la seva oferta on line) i TV3, avui ja obertament la plataforma digital 3Cat (la TV europea, que més ha fet per la seva digitalització i la digitalització de la societat). Sense oblidar els patrocinis del Mobile als festivals Primavera Sound i Sònar, que han catapultat com a «cultura juvenil», la tecnologia i música digital. La cirereta seria el nou nom del camp del Barça: Spotify Camp Nou. En definitiva, no ens queixem dels tecno-oligarques quan fa temps els hi hem obert la porta de bat a bat a Espanya i a Catalunya.