Els objectes domèstics

El cervell administra la sorpresa amb prudència, com qui raciona un bé molt estimat. Si no, viuríem permanentment extasiats davant dels núvols, davant d’un gerani, davant d’una simple cullera. Recordo que, els primers dies de la tancada provocada per la pandèmia del 2020, en moure’m per la casa, vaig començar a observar algunes de les meves velles pertinences com si fossin noves. El més sorprenent va ser el redescobriment d’una bicicleta estàtica adquirida fa anys i deixada de fer servir al cap de pocs mesos de sortir de la botiga. En algun moment vaig deixar també de veure-la, malgrat que m’obligava a fer una petita volta per assolir la meva taula de treball. Crec que va ser al tercer o quart dia de la tancada quan hi vaig tornar a reparar i em va semblar bellíssima com a simple escultura, a més d’enormement útil per fer exercici.

Quant de temps ha de passar abans que deixem de veure les coses que tenim davant?

La bicicleta estàtica era negra i platejada, amb un petit ordinador al manillar capaç d’informar del pols, de les calories consumides i potser també, si un hagués sabut prémer la tecla adequada, del sentit de la vida. Però jo la ignorava de manera conscienciosa, com si formés part de l’arquitectura de l’habitatge. Aquells dies de la tancada van tenir una mica de laboratori perceptiu. Clausurada la realitat exterior, els objectes domèstics reclamaven el protagonisme perdut. El ratllador del formatge em va semblar una peça de tortura medieval. Les pinces d’estendre la roba van adquirir una dignitat gairebé biològica. Em podia passar un quart d’hora admirant les formes, totes pertinents, d’una tetera de ceràmica.

La bicicleta estàtica em provocava l’emoció que l’estri d’una civilització desapareguda hauria desencadenat en un arqueòleg. Les coses no desapareixen, en fi, sinó que sobreviuen massa temps davant dels nostres ulls. La retina, esgotada, acaba declarant un armistici. Aleshores deixem de veure la butaca, el llum, el rostre del cònjuge o la nostra pròpia mà. Fins que una pandèmia, una absència o una mort vénen a tornar-nos-los durant uns segons al seu estat salvatge.

Subscriu-te per seguir llegint