Europa: reptes i oportunitats

El 2026 quedarà marcat pel 250è aniversari del naixement dels Estats Units, una efemèride que se celebrarà el proper 7 de juliol i que arriba en un moment certament paradoxal. La nació -que durant dècades va representar l’expansió del liberalisme polític, econòmic i democràtic- celebra el seu naixement, mentre qüestiona bona part dels principis que van sustentar el seu lideratge global.

És l’Amèrica de la projecció universal dels drets, del multilateralisme i de les aliances; la que va vèncer l’imperialisme britànic a Yorktown i el comunisme rus a la Guerra Freda, tot projectant els ideals liberals al món. Però aquest liberalisme sempre ha patit grans contradiccions, atès que la seguretat nacional i els interessos interns segueixen essent els vectors que condicionen qualsevol estratègia de seguretat nacional de les principals potències mundials. Trump n’és el gran exemple, tot abandonant organismes especialitzats de l’ONU i reduint els fons de cooperació al desenvolupament, mentre dissenya desesperadament més guerra i conflicte arreu.

Amb una Xina que, com bé assegura l’exambaixador espanyol a Pequín, Rafael Dezcallar, consolida una estratègia d’un revisionisme prudent. Es basa en oferir a les nacions emergents estratègies menys ideològiques i més pragmàtiques, però que responen igualment als seus interessos. Washington no està disposada a cedir hegemonia i adopta cada vegada més conductes impròpies de societats deliberatives i que rendeixen comptes permanentment, mentre amenaça amb abandonar l’OTAN i les potències europees.

Aquesta realitat obliga la Unió Europea a avançar cap a una autonomia estratègica més creïble, reforçant la Política Comuna de Seguretat i Defensa i assumint que la defensa del continent ja no pot descansar exclusivament sobre Washington. Però la capacitat militar és només una part del repte. La velocitat dels esdeveniments geopolítics xoca amb uns mecanismes de decisió europeus massa sovint paralitzats per la unanimitat.

Si Europa vol actuar com una potència geopolítica haurà de dotar-se de marcs de decisió més àgils, més flexibles i més coherents amb la magnitud dels desafiaments actuals, com apunta l’informe de Sauli Niinistö, presentat a la Comissió Europea. També haurà d’assumir una realitat que durant massa temps va quedar amagada sota el relat de la globalització: la geografia ha tornat al centre de la política. Les rutes marítimes, els estrets, els corredors energètics, els ports i les infraestructures crítiques tornen a determinar el repartiment del poder, i avui el tancament de l’Estret d’Ormuz demostra que el seu poder de dissuasió supera el de moltes armes estratègiques.

Tot això alimenta la percepció que Europa ha quedat sola. Sola davant l’agressivitat neoimperial de Rússia, davant una Amèrica cada vegada més desvinculada del projecte liberal internacional i davant una Xina que combina poder econòmic amb ambició geopolítica. Però potser aquesta lectura és incompleta. Antonio Scurati planteja una pregunta provocadora: i si la soledat d’Europa no fos una condemna, sinó una oportunitat?

Potser, per primera vegada en moltes dècades, Europa es veu obligada a definir-se per ella mateixa, sense refugiar-se sota l’ombra d’un protector ni limitar-se a reaccionar davant les decisions de les altres grans potències. El nucli de la civilització europea no és l’imperi ni la dominació, sinó una tradició humanista que situa la dignitat de la persona al centre de l’acció política. D’aquesta herència neixen els drets humans, l’estat de dret, la limitació del poder i la democràcia liberal.

La soledat, en aquest sentit, no hauria de conduir a l’aïllament, sinó a una major obertura i a una reafirmació dels principis propis. En un món que tendeix cap a la política de força, Europa pot descobrir que la seva singularitat és també el seu principal actiu. Li arriba al Vell Continent el moment d’actuar com allò que sempre ha aspirat a ser i que els europeus encara tenim l’ànim de preservar.

Subscriu-te per seguir llegint