Destructius

Durant les darreres setmanes s’ha intensificat la polèmica sobre l’obsessió per enaltir o lapidar les pel·lícules dels grans estudis abans fins i tot que arribin a les sales de cinema. És un hàbit relativament nou perquè no fa tant, quan les xarxes socials no repartien carnets de crític de cinema a qualsevol persona que es proclami cinèfila, els professionals del sector anaven a estrenes amb comptagotes, i quan treballaves en mitjans comarcals havies d’anar religiosament a la primera sessió de divendres i després córrer cap a la redacció per escriure la crítica. Des de fa un temps s’han institucionalitzat els passis previs, sovint justament per crear estats d’opinió. Però d’aquí n’han sortit dos problemes fonamentals, essència mateixa del conflicte: per un costat, la competició per qui li diu més grossa, en un sentit o en un altre, a la xarxa, i preferiblement a X; per l’altre, l’equivocada política de considerar qualsevol comentarista virtual un crític legítim de cinema. Per descomptat que hi ha (grans) crítics a canals de YouTube o d’Instagram, però també hi ha molta morralla intel·lectual que només busca el clic o la reacció ràpida. El gran sacrificat de tot això és el concepte d’anàlisi. Bona part dels comentaris busquen l’aprovació i divulgació de les grans corporacions, en el cas dels més pilotes, o el suport incondicional del «hater» de soterrani, en el cas dels més bocamolls. Ambdós estils són igual de destructius. La crítica és una opinió, però sobretot ha de donar les eines perquè l’espectador pugui analitzar l’obra des d’altres perspectives a més de la seva. Però feta amb immediatesa i sense atenció al detall, per dolenta que pugui ser la pel·lícula, l’ofici es devalua fins a extrems delirants. Aquests dies la darrera víctima ha estat una pel·lícula molt irregular, Supergirl. No és el que podria haver estat, però tampoc és l’insult a la intel·ligència que alguns han venut. I vet aquí la paradoxa: aquest film tan intranscendent acaba sent el perfecte resum del problema, la insistència a vomitar abans d’intentar digerir.

Subscriu-te per seguir llegint