Peatges

Un altre signe de maduresa seria tornar a posar peatges a les autopistes catalanes. Pagar per l’ús i pel manteniment, i entendre que només ens robem nosaltres quan no paguem el preu que tenen les coses i volem fer-nos els màrtirs en lloc de comportar-nos com a ciutadans adults i lliures. La campanya «No vull pagar» va ser una de les més vergonyoses del procés independentista, perquè a banda de destruir les infraestructures del país, veies tots aquells babaus pensant-se que feien una desobediència sense adonar-se de com es denigraven.

Hem de pagar sempre i les infraestructures tenen un cost i un manteniment, Espanya no en té cap culpa i les cues que s’organitzen d’ençà que la demagògia va vèncer la intel·ligència no només no es va resoldre cap problema sinó que ara tenim un drama que no teníem. És horrible haver d’explicar sempre coses tan elementals. Com ha quedat Catalunya, que cada dia hem d’explicar el que és obvi. El mal que ens ha fet l’independentisme s’assembla al mal que fa el comunisme i que després a la gent li costa molt canviar de marc mental i que els murs que van caure als carrers, caiguin també dels seus cervells i dels seus cors. Costa tornar a ser un home quan t’han esclafat tant. Costa tornar a viure fent-te responsable dels teus actes, i de les conseqüències, quan t’has passat tota la vida somiant que t’estava perseguint un àrbitre amb la samarreta del Real Madrid que no parava de xiular-te penals en contra.

Hauríem de tornar a pagar peatges si volem que Catalunya sigui transitable. A mi m’és totalment igual si Catalunya és transitable perquè detesto el rerepaís i fora una desgràcia tan grossa haver-hi d’anar que simplement desisteixo molt abans de veure’m encledat en l’error i sense escapatòria. Però si algú ha de fer aquesta mena de desplaçaments per feina o perquè s’estima els llocs que a mi no m’agraden -però que respecto al màxim-, ha d’estar d’acord amb mi que el peatge és la solució civilitzada, justa i eficaç, i que només a través dels peatges tindrem autopistes noves i millors. Parlar de greuges amb Madrid, o amb la resta de l’Estat, és de persones que no tenen res a fer. Els greuges només duen al victimisme, que és el trampolí preferit de misèria.

Parlant de peatges, però de peatges més divertits de comentar, més emocionants, l’altre dia hi havia a Jondal molts amics de Jonathan Andic. Bonica festa. Jonathan no hi era però immediatament del restaurant va sortir una llanxa a dur-li el dinar al seu vaixell. Hi vas o no hi vas, perquè si fas el mec s’acaba sabent. A Jondal no hi ha ningú -ningú- que gosi anar a una altra taula a dir una cosa desagradable. El mateix dia hi havia Ter Stegen dinant a cara descoberta i cap aficionat del Barça li va anar a recriminar res. Si no vas Jondal, que a més a més la majoria són de fora i tu tampoc no tens una cara tan coneguda, envies un missatge terrible. És un peatge injust el que la Justícia t’està fent pagar, exhibint-te sense haver-te encara condemnat. Però si tu pagues aquest peatge i t’amagues, encara el fas més gros i la teva honorabilitat queda en un lloc pitjor, perquè no hi ha res pitjor que acceptar els marcs mentals dels que t’ataquen.

Més peatges: la immigració que ara sembla que és un tema que tant ens preocupa. Parlar de la immigració, així a pes, com si fos un problema, és de persones poc intel·ligents. És barat. No pels drets humans ni perquè el nostre amor sigui universal, que no ho és. Primer, perquè com sempre, victimitzar-se és la derrota, i encara més victimitzar-se davant dels que venen de fora morts de gana i de fred i també d’altres coses. I després perquè d’immigrants, ens en calen, i molts. Han de venir amb endreç i respecte a la llei, i ha d’haver-hi lleis més estrictes de les que hi ha, per a ells i per a tothom. El cultiu i tràfic de marihuana hauria d’estar més severament penat, així com la multireincidència. Però saps que ets amb algú que no val gaire la pena quan sents parlar de la immigració en termes generals, i dels immigrants com si en ells mateixos, en la seva condició, fossin bons o dolents, perjudicials o convenients. Per viure com vivim hem de pagar una part del preu, i l’altra part l’hem de fer pagar a uns altres: els que fan les feines que no volem fer, els que tenen els fills que no volem tenir. I per molt que vulguis fer-los fora, per molt que no vulguis que entrin, per molt que votis partits estrambòtics de falses promeses, sempre hi seran i la manera adequada d’afrontar-ho és amb possibilisme, amb realisme, i sobretot no fent discursos de pa sucat amb oli que tothom amb dos dits de cervell hauria de veure que no van enlloc.

Quan vulguem tenir autopistes que ens serveixin, les tornarem a pagar. Si no vols semblar culpable, no actuïs com si ho fossis. No conec a ningú que li hagi anat bé amagant-se, llevat dels que tenen motius per fer-ho. Si vols viure amb la teva tranquil·litat i la teva inconsistència, no insultis els que ho fan possible. No cal que ho facis per humanitat o per tendresa. Simplement fes-ho perquè no et convé i per no semblar un imbècil.

Subscriu-te per seguir llegint