Sánchez no admet endevinalles

«La dignitat de les funcions de primer ministre no és compatible amb cap sospita sobre la seva integritat i bona conducta...». El 7 de novembre del 2023, el primer ministre portuguès, António Costa, dimitia del seu càrrec després de les investigacions de corrupció que afectaven el seu govern i aquestes eren les seves declaracions. El seu cap de gabinet, Vitor Escària, va ser detingut. Posteriorment, posat en llibertat, no ha pogut provar-se la seva culpabilitat. Costa és avui president del Consell Europeu de la UE, una de les potes de l’entramat burocràtic i institucional de la nostra Europa que serveix per col·locar elefants de la política nacional.

No només a Portugal. Al Regne Unit, país on els primers ministres duren avui menys que un recanvi de fregar, la història demostra que qualsevol indici de dubte sobre la dignitat d’un governant serveix per fer-lo fora, començant perquè la revolució comença en el partit polític al qual pertany el líder. Àustria, Croàcia, Malta, Irlanda, República Txeca, Eslovàquia o Letònia són alguns dels països on els caps de govern han decidit dimitir per sospites diverses que perjudicaven la governabilitat i la imatge del govern i el país.

Espanya torna a ser diferent. Mariano Rajoy tampoc se’n va anar. Una majoria parlamentària el va cessar. Per què encara no ha dimitit Pedro Sánchez? Només s’entén la seva valorada capacitat de resistència per una peculiar manera d’entendre el poder i la justícia. Ni tan sols l’argument que «no s’assabentava de res» li serveix per reconèixer la seva fràgil posició, ja vilipendiada fins i tot pels seus, encara, suports a l’esquerra extrema i l’independentisme basco català.

El president del Govern pensa que juga amb diversos asos que poden afavorir-lo a mig termini, a mesura que escampi el temporal Ábalos i companyia. El seu posicionament com a líder contra l’onada ultradretana que pot limitar els drets socials i la dignitat dels migrants; el bon comportament de l’economia espanyola, que continua mantenint el lideratge del creixement a la UE i que li serveix per merèixer el reconeixement de l’opinió pública internacional. Per això, el seu objectiu declarat de presentar uns pressupostos generals de l’Estat (PGE) que puguin ser finalment aprovats.

Resulta fútil jugar a les endevinalles amb Pedro Sánchez i el seu ego. Només ell sap el límit del seu poder i paciència. Només ell sap l’efecte que les seves decisions tindran en el futur pròxim del PSOE, que es dirigeix rabent cap a l’abisme electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2027.

Espanya no pot permetre’s un PSOE en estat de descomposició; tampoc es pot permetre que entre els ciutadans creixi la sensació que el país pot funcionar de meravella sense la necessitat que la Moncloa o el Congrés dels Diputats facin els deures legislatius, pensant que ja en tenim prou amb els motors que sí que funcionen a les comunitats autònomes i els governs municipals. Pedro Sánchez no és António Costa. Són maneres diferents d’entendre la dignitat de la política i les ambicions.

Subscriu-te per seguir llegint