La ciutat que ja no existeix

He pensat molt aquests dies en en Mirko, la Mahira, en Dejan i la Masa. En el dia que van arribar a l’aeroport de Girona –aleshores, tan abandonat i infrautilitzat com ho està ara l’estació de trens de Sarajevo–, l’agost de 1993. La primera família refugiada de Bòsnia a les comarques de Girona va arribar gràcies a Fotògrafs per la Pau. Van baixar de l’avió envoltats per periodistes que ho volíem saber tot d’ells, que no parlaven ni una paraula de català o de castellà. Només aspiraven a no sentir les explosions, els trets, la fam, la por. Confiaven poder tornar aviat a Sarajevo, però Girona es va acabar convertint en la seva llar. «Han caigut més de quatre milions de bombes de mà en els últims sis mesos, dotze per cada habitant de Sarajevo. Pràcticament, la ciutat ja no existeix», ens va explicar en Mirko en aquella primera roda de premsa a l’aeroport de Girona.

Trenta-tres anys més tard, puc dir que Sarajevo torna a existir, i que respira i viu i batega a un ritme quasi-europeu. Si més no, a primer cop d’ull. És una ciutat de contrastos, petita i fàcil de recórrer, on tan aviat et sembla que estàs en un basar de Turquia com en una decadent ciutat imperial. Gires una cantonada i et topes amb un palau que cau a trossos i, just al davant, hi ha un immens edifici d’estil comunista (que també cau a trossos) on deuen viure centenars de famílies. Pots recórrer carrerons d’escales empedrades menjades per les herbes, i pots caminar per avingudes modernes amb grans centres comercials. Sents els muetzins cridant a l’oració amb la seva lletania hipnòtica, i sents repicar les campanes de les esglésies. Els turistes fan fotos dins les mesquites mentre els musulmans resen. A l’ombra de les terrasses, dones amb el cap cobert comparteixen conversa amb dones amb els cabells deixats anar i amb homes que fumen (fumen molt, allà, tant homes com dones). Sobre la taula, cafè bosnià i ampolles de cervesa.

A tot arreu, però, vas trobant les ferides de la guerra de Bòsnia que Europa hauria d’haver aturat com fos. Al mercat central –ridículament petit per a la capital d’un país– et torba el pas una taca marronosa a terra, una mena d’esquitx gegant amb un forat al centre: és la primera «rosa de Sarajevo» que vaig veure. Són les cicatrius deixades a l’asfalt per les explosions de morters i projectils durant el setge de Sarajevo, que van ser omplertes amb resina vermella per recordar les víctimes. L’Avinguda dels Franctiradors n’està farcida. Si alces els ulls, no deixes de veure forats als edificis: no cal pensar gaire per descobrir què els va produir. Alguns blocs estan absolutament apedaçats. D’altres han quedat dempeus com grans esquelets per recordar aquell horror. A moltes façanes hi ha plaques amb noms de persones i la seva data de naixement i de mort (aquesta darrera, sempre entre el 1992 i el 1995).

He pensat molt en la Masa, en Dejan, la Mahira i en Mirko, en tots els ciutadans d’aquella Sarajevo d’abans de la guerra, amb els que hi van morir i amb els que em vaig creuar pels carrers fa només uns dies. Tinc la sensació que, encara que estiguin vius, els fantasmes del seu passat es passegen per una ciutat que ja no existeix.

Subscriu-te per seguir llegint