El món d’en Mon

Dijous de la setmana passada, 25 de juny de 2026, va morir entre vuit i nou del matí Salomó Marquès Sureda (1942-2026), conegut per tothom com en Mon. A partir de les nou i per diversos camins de les xarxes es va anar escampant la notícia. Sovint la mort desencadena les emocions contingudes i obre l’aixeta dels elogis; és una reacció injusta perquè arriba massa tard i es planteja a benefici d’inventari. Aquest no ha estat feliçment el cas d’en Mon. Ja l’any 2011 es va editar l’aproximació biogràfica que havia escrit Xavier Besalú. Més recentment, des dels primers senyals de declivi i la seva caiguda el novembre de 2025, amb el trencament del fèmur, es van anar esglaonant els reconeixements i homenatges amb dos punts d’inflexió remarcables: el Premi d’Honor del Diari de Girona lliurat a l’Auditori el dia 18 de novembre de 2025 i que va recollir la seva esposa Montserrat Terradas, i l’acte d’homenatge promogut pel Nucli Paulo Freire a l’Auditori Josep Irla de Girona el dia 8 de maig de 2026, amb diferents parlaments i l’edició d’un llibre que fa el reconeixement de la trajectòria d’en Mon, amb el testimoni d’amics i col·legues i també coordinat per en Xavier Besalú i on es pot trobar una cronologia i una bibliografia extensa (Salomó Marquès: educació, memòria i democràcia. Girona, Nucli Paulo Freire-Universitat de Girona, 2026). He dit sovint que en la mort de les persones el que més compta és el testimoni de vida que ens deixen, i m’hi reafirmo pel cas d’en Mon. Revivim plegats els seus 84 anys.

Una trajectòria que he definit com una vida plena caracteritzada per la vida familiar, la vinculació amb l’escoltisme, el seminari, el sacerdoci amb una fe viscuda abans, durant i després d’aquesta etapa, el compromís cívic i social permanent a favor de la pau, la justícia i la igualtat, i la vida acadèmica consagrada a la Universitat de Girona, al món de la pedagogia i al rescat de la memòria dels mestres republicans. Tot acompanyat d’un activisme imparable concretat a Justícia i Pau, en la seva afició a la muntanya i a l’excursionisme i a fer i refer constantment les rutes de l’exili per tal de posar al territori, al paisatge, als passos de frontera, els rostres dels mestres i dels republicans que van haver d’emprendre el febrer de 1939 el camí, sovint de no retorn, de l’exili incert i dramàtic.

He recordat aquests dies l’ambient d’alegria, la joia compartida, al pis de l’avinguda de Sant Francesc, on els germans Marquès, en Mon, en Bep i en Mili, vivien amb els seus pares, en Ramon Marquès, impressor del carrer de la Força a la plaça del Correu Vell, i la Teresa Sureda de l’Escala, mestra, una vida amb un rerefons de música i cançons.

L’endemà de la mort, el divendres 27 de juny, el Mercadal es va omplir. Un conglomerat social divers però ben marcat per l’adhesió i l’amistat amb en Mon i la Montse: els amics dels cercles més íntims, els amics del món de la pedagogia, les persones amb qui en Mon havia compartit anhels i esperances. El guió del comiat, sobri, escrit per ell mateix, era tota una declaració de principis; els que han presidit tota la seva vida, assumint-ne com ell mateix escriví les contradiccions. Presidien la cerimònia companys de promoció de sacerdoci (Mn. Enric Sala i Villegas i Mn. Rossend Darnés Bosch), amics dels amics com Pere Domènech, amic d’en Mon i d’en Modest Prats, ara rector de la parròquia de sant Esteve d’Olot i abans rector del Mercadal després d’en Modest, amics de l’escoltisme com en Jordi Castanyer, monjo de Montserrat, i l’actual rector del Mercadal i vicari general Mn. Joan Soler i Ribas, que va llegir encetant la cerimònia el missatge escrit des de Lourdes pel bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, que havia estat a l’homenatge del 8 de maig. Lectures de Pere Casaldàliga, Arcadi Oliveras, Narcís Comadira, les Benaurances, l’homilia d’en Pere Domènech, les pregàries d’en Rossend, el Pare Nostre, tot amb acompanyaments musicals triats pel mateix Mon.

En totes les lectures ressonava el món d’en Mon. El món que tenim, el món que volem, el món que hem somniat, el món que hem construït, el món nou d’una vida nova, un món per a tothom, un món just. Com hi ha món! Vet aquí. Ressonava el món d’en Mon i ens retrunyia la distància entre el món que volem i el món que tenim ara que en ple desconcert temem que el món va a la deriva, ha perdut els valors, s’ha escapat del camí que havíem traçat i obre les portes als fonamentalismes excloents i a la manca de solidaritat.

Però el testimoni de vida d’en Mon és un motiu d’esperança, una herència que rebem amb un compromís de rebel·lia i d’inconformisme.

Alguns recordàvem al Mercadal el dia de l’ordenació sacerdotal múltiple del 18 de desembre de 1966, presidida pel bisbe Narcís Jubany. Jo tenia divuit anys i en Mon 24. A l’adolescència sis anys són una immensitat i aquell dia mirava reverencialment la cerimònia i besava les mans del nou sacerdot. Culminaven uns anys de contacte a l’escoltisme, de campaments d’estiu, a Vilallonga, a Setcases, a Campdevànol, on els seminaristes venien a fer tasques d’ajut i intendència en una època de força vocacions que van portar al seminari el mateix Mon, en Ramon Bru, els germans Josep i Jordi Castanyer Bachs, en Joan Roura, i més. Divendres passat al Mercadal en Jordi Castanyer va ser el pont entre el passat i el present.

Entremig tota una vida, Cassà, Sant Joan de Palamós, el Collell. A Sant Joan de Palamós en Mon, ja capellà, va ajudar a Mn. Gumersind Vilagran, dos seminaristes col·laboraven en el casal d’estiu: en Joan F. Pascual Bartolomé i en Santi Vila Marquès. Jo hi feia de monitor. Era tot un món. Estudis a Roma.

Després vindria la secularització que va demanar l’estiu de 1973 i li va arribar el maig de 1974. Mig any més tard en Mon i la Montserrat Terradas començaven una nova vida el dia 29 de desembre de 1974. Més de cinquanta anys de vida compartida, de viatges, d’excursions, d’estudis, de noves amistats, d’estades a Tregurà, no gaire lluny dels cims que somniaven i dels escenaris dels campaments d’estiu de l’escoltisme, de trobades al Motel, de dinars i sopars, de postres llaminers.

Un trípode fixava la vida plena d’en Mon: una fe crítica, exigent, més que conciliar, revolucionària en un cert sentit, Justícia i Pau, i l’educació. Ja s’han ponderat tots aquests aspectes del trípode. Però vull insistir en la implicació personal i professional en la vida acadèmica, en el projecte en construcció de la Universitat de Girona. Els estudis universitaris, la llicenciatura i el doctorat, l’especialització en educació, la reivindicació del magisteri que compartia amb en Joan Puigbert i Busquets. La càtedra, el fons dels mestres de la República.

La descoberta, a la biblioteca del Seminari, propiciada pel seu mestre i amic Modest Prats d’un segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac, editat amb Albert Rossich i Modest Prats i publicat el 1981 per la UdG. Era la novetat; després el 1983 publicaria el primer volum de les Instruccions, ja conegut, amb Josep Gonzàlez Agapito. L’any 1984 a Salt va publicar L’escoltisme gironí, un llibre imprescindible i una referència per a avaluar el pes i la importància d’aquest moviment en la defensa de la llengua i de la nació i el seu impacte concret en la formació dels joves de les terres de Girona. De fet en Mon ha propiciat un fons especial de fotografies de l’escoltisme a l’Arxiu Municipal de Girona, on estaria bé que s’hi anessin concentrant els testimonis encara ara dispersos en moltes col·leccions particulars.

El 1985 seguiria L’ensenyament a Girona al segle XVIII (edicions del Col·legi Universitari) i el 1990 dos llibres més de temàtica gironina: Narcís Masó, pedagog de l’escola activa, editat per la Diputació, i De l’escola de dibuix a l’escola municipal de Belles Arts (200 anys de projectes i realitats), editat per l’Ajuntament de Girona. Vindria després l’eclosió de la reivindicació dels mestres i de l’educació republicana i de biografies de mestres i pedagogs gironins i empordanesos. L’exili dels mestres, 1939-1975 (Llibres del Segle, 1995). D’àmbit gironí he d’esmentar també Miquel Santaló i Parvorell, professor i polític republicà, en edicions a Lleida (Pagès, 2015) i en castellà a Mèxic (Guadalajara-Jalisco, 2015), i un conjunt d’obres que es poden trobar en el llibre que he esmentat al principi.

Els amics de més temps i més directes al sortir del Mercadal exterioritzaven la seva tristesa.

Els camins de l’exili, els passos de muntanya, els colls de la retirada, els masos refugi de l’art i dels dirigents polítics de la Generalitat, del Govern basc i del Govern de la República, els viaranys resseguits i traspassats una i una altra vegada han quedat orfes ara d’un acompanyant persistent. Queden els seus fons, les fitxes, l’obra, el testimoni, els diccionaris, les biografies, els amics d’aquí mateix i els que des de molts indrets del món, especialment d’Amèrica Llatina, el trobarem a faltar, aixecant cada dia un testimoni de vida plena, viscuda i assaborida intensament. El compromís d’en Mon al qual hauríem de fer fermança per molt que costi és mirar de deixar el món, el món d’en Mon, una mica millor de com el vam trobar.

Subscriu-te per seguir llegint