Nacionalismes a Espanya i Europa

A Normandia, segons diuen els sistemes d’IA, hi ha una frase de De Gaulle: «El patriotisme és l’amor al propi país, mentre que el nacionalisme és l’odi als països dels altres». No subscric la frase, hi ha nacionalistes que no necessiten odiar els països d’altres, però durant el procés, molts nacionalistes-independentistes odiaven als altres espanyols i la idea d’Espanya.

La setmana passada parlava de contrafactuals, frases del tipus «si m’hagués tocat la loteria...». Avui m’agradaria entrar en la temàtica de «si Catalunya hagués seguit la pràctica política de Tarradellas ....» perquè crec que la història hauria estat molt diferent. Tarradellas va ser molt crític amb Pujol sobretot pel que fa a la seva relació amb Espanya (a la que els nacionalistes anomenen estat espanyol volent remarcar l’aspecte d’estat que ells s’imaginen repressor).

Va començar amb l’acte de presa de possessió en què Pujol no va voler la bandera espanyola, un acte de rebel·lia més simbòlic que altra cosa que crear urticària a la resta d’Espanya. Va continuar amb una política de considerar-se aliè a Espanya remarcant només el que aconseguia per a Catalunya, la minoria catalana fora de Catalunya va ser vista com un grup que feia xantatge permanent al govern de torn d’Espanya. Va aconseguir passar d’una Catalunya estimada a la resta d’Espanya, una Catalunya admirada com a exemple en moltes coses, sobretot en termes de democràcia, a una Catalunya odiada, cansats de sentir dir que sigui els pressupostos o unes lleis els votaven a favor si afavorien a Catalunya (l’afavorir Catalunya era un concepte que sols ells el podien definir). El victimisme permanent que tant de mal ens ha fet, però a Catalunya aquest mateix victimisme va portar a 23 anys de Pujol cosa que ha imposat un relat de Catalunya que dintre Catalunya ens ha dividit i fora ens ha desprestigiat.

I torno al principi, què hauria passat si haguéssim fet la política que proposava Tarradellas? No seré jo qui pretengui reescriure la història però sí imaginar, perquè Tarradellas volia un federalisme de fet que partia d’acceptar la idea d’Espanya i Catalunya tenia un paper a fer en aquest context, molt diferent del que va fer Pujol.

A Europa passa una mica el mateix, realment els ciutadans dels països que formen la Unió Europea (UE) tenen consciència de ser europeus? Jo em sento català, espanyol i europeu però la política no em sembla que reflecteixi aquestes pertinences.

Ho explicaré amb alguns fets. Primer, si ens sentíssim europeus no discriminaríem alguns europeus com a europeus de segona categoria, els acolliríem com a europeus sense distincions (és clar que això voldria dir que reconeixem la igualtat de les persones en el nostre país, cosa que no es dona). Segon, donaríem més importància a les resolucions del Parlament Europeu inclosos uns pressupostos europeus realment més potents. Només els fons europeus postpandèmia van crear fons mancomunats, només la pandèmia va permetre uns fons europeus. Tercer, crearíem empreses europees. Avui quasi no hi ha bancs europeus perquè quan es volen fusionar bancs de diferents estats els respectius governs nacionals hi posen pegues. I el mateix passa amb les possibles empreses europees, ara mateix tenim el cas del consorci que havia de fabricar el caça europeu i que França i Alemanya han impedit. Sense empreses i bancs europeus la mateixa existència d’Europa està compromesa, és una de les coses que diuen els informes Draghi i Letta. Només Airbus ha estat un projecte realment europeu i ha estat un èxit molt important però tots els altres intents han fracassat i molts cops pel nacionalisme dels diferents governs que no veuen la dimensió europea del projecte, continuen pensant en nacional.

Torno a la meva adscripció, em sento català, espanyol i europeu però penso que molts catalans no se senten espanyols, se senten contraris a la denominació espanyol i això dificulta l’entesa. Per què pensen que ens aniria més bé essent un estat d’Europa? Amb el victimisme que portem a sobre potser ens queixaríem que Europa ens roba o qui sap de què acusaríem a Europa, perquè el victimisme porta associat que tota legislació ha d’atendre allò que alguns consideren el seu dret i en una unitat europea no sempre es respecta aquest suposat dret. I a Europa passa el mateix, els nacionalismes no permeten avançar, enfortir Europa per fer-la una unitat que construïm perquè l’estimem, perquè és la nostra pàtria comuna. Hem aconseguit no barallar-nos, ja és molt, hem rebaixat el nostre nacionalisme però no fins al punt de pensar en europeu, de voler construir la federació europea que Europa necessita, no hem aconseguit alliberar-nos del nostre nacionalisme per pensar en Europa com a una unitat.

I acabo amb la mort d’en Mon Marqués, a qui vaig conèixer de jove i amb qui vaig coincidir molts cops, el considerava un gran personatge i un amic. Ell va ser qui ens va recuperar els mestres republicans oblidats que el franquisme va voler esborrar i moltes altres coses. Descansi en pau.