Doblatge o V.O.S?

Fa uns anys, a la sortida d’una sessió de cinema familiar que jo organitzava, una mare amb una criatura de 8 o 9 anys em va recriminar que no hagués passat la pel·li en versió original per a acostumar la mainada. Reconec que la meva resposta va ser malèvola. Vaig mirar al nen i vaig dir-li: «Molt bé, així que a casa vostra mireu totes les pel·lícules, sèries i dibuixos en versió original!» Com que el nen va fer que no amb el cap la mare va marxar enrogida i cara de pomes agres.

Quan parlem de consumir audiovisual doblat o subtitulat als mitjans de comunicació guanya per golejada el subtitulat. Quan parlem de consum real la cosa és al revés. Jo defenso que hem de poder triar, per això és d’agrair que al Truffaut ens ofereixi cine en V.O.S. Personalment, acostumo a veure les pel·lícules amb entitat artística en versió original, però en molts casos ja m’està bé la doblada.

El que és indubtable és que sempre la millor opció és la versió original, però sense subtítols. Això vol dir que cal conèixer l’idioma dels diàlegs, si no és així, cal manipular l’obra. Conec tres maneres de manipular-la (flipareu amb la tercera). La primera és doblar, la segona subtitular i la tercera és un doblatge a la russa amb una única veu de locutor que, sense massa expressivitat va traduint els diàlegs. De fet, n’hi ha una quarta, però ja la descarto: al principi del cinema sonor als EUA rodaven el mateix film en diferents idiomes. Això explica que Laurel i Hardy tinguin accent anglès.

Quin és el mal menor? Depèn de gustos. Barcelona és la capital mundial del doblatge i es fan treballs d’alt nivell, amb control directe dels productors originals. Subtitular –que també és una manipulació– té l’inconvenient que és una taca permanent sobre la imatge creada, que no és la traducció total i, sobretot, que no respecta els ritmes i micropauses dels actors. No deixa de ser una distracció. El que si tinc clar és que al cine no s’hi va per a aprendre idiomes.

Confesso que tinc estima pel món del doblatge perquè als llunyans anys noranta vaig intentar compaginar-ho amb la ràdio de la mà d’un home extraordinari que era l’Arseni Corsellas (veu de J.R, Richard Burton, Sean Cornery...) fins que em va fer entendre que havia de triar i, amb aquella veu superba que tenia, em va dir: «Mateu, com vols canviar una cosa tan preciosa com la ràdio, per una feina tan avorrida com el doblatge?» Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint