L’AP7 sense peatges

Excepte una majoria de polítics i clans afins, uns perquè no han de saber conduir i altres perquè porten mitja vida amb xofer, la decisió d’aixecar els peatges de l’AP7 –entre altres autopistes– un cop acabada la concessió va ser considerada una greu errada per part de qualsevol alfabet que s’hagués interessat de les conseqüències d’aquella decisió. Per dues raons principals: econòmiques i de seguretat. El populisme mal entès té aquestes coses. Van vendre que seria de franc quan al final el cost acaba sent més alt, encara que no es vegi directament. Amb un agreujant: qui no fa servir l’autopista també la finança pagant impostos.

De la nit al dia, l’AP7 es va convertir en un martiri per a qualsevol conductor. Una via lenta i insegura, ocupada per camions al carril dret que, quan s’avancen entre ells col·lapsen la circulació i generen constants colls d’ampolla que afecten fins i tot el carril d’avançar de l’esquerra. L’entrada en massa d’aquests camions, que abans feien servir l’N-II per estalviar, afecta també el pis de les vies, convertit en algunes zones en una constant successió de sots destrossa rodes, cada vegada més similar a qualsevol de les autovies nacionals que estàvem acostumats a patir.

Es van aixecar els peatges de l’AP7 des de la Jonquera fins a Alacant sense que s’hagués pensat en plantejaments diferents i sense que encara s’hagués tancat el corredor ferroviari mediterrani. Les sis províncies que cobreixen aquest tram sumen 13,2 milions d’habitants i el trànsit mitjà diari és de 60.000 vehicles (transport pesant inclòs), que van dels 160.000 vehicles de la zona més congestionada a Barcelona/Vallès als 32.000 de l’àrea metropolitana alacantina.

Ara que fins i tot el president de la Generalitat considera que aixecar els peatges «potser» va ser una equivocació durant la seva compareixença al Parlament, només caldria deixar de penedir-se i començar a pensar en solucions. La més lògica, que afectaria tot el territori espanyol, seria establir un tipus de pagament per ús comú. Es pot anomenar eurovinyeta o espavinyeta i les seves quotes podrien ser diferents fins i tot depenent del tipus de vehicle i la seva nacionalitat. El que no té sentit ni és de justícia és que calgui pagar en travessar la frontera amb França i no a Espanya. Per als transportistes internacionals, conduir per gran part de la Península és una ganga. La tecnologia permet avui qualsevol fórmula per generar múltiples tarifes.

Una altra opció és crear vies alternatives fins i tot amb el risc que suposa trinxar excessivament el territori. L’N-II té possibilitat de ser una alternativa en alguns punts, encara que en altres el traçat en paral·lel a la costa impedeix desdoblaments més efectius. Mentrestant, continuarem esperant que en algun moment al llarg dels pròxims cent anys hagi desaparegut el transport per carretera de camions gràcies al fet que totes les mercaderies aniran en ferrocarril o que apareguin noves tecnologies de mobilitat interurbana menys contaminants, segures i justes.

Subscriu-te per seguir llegint