No tot es legítim

En democràcia, no tot és legítim. Hi ha tres límits bàsics: a) la legitimació d’origen versus d’exercici: guanyar eleccions dona legitimitat per governar (origen), però cal exercir el poder respectant la Constitució, els drets fonamentals i les regles del joc (exercici). Corol·lari: una majoria no pot vulnerar drets; b) l’estat de dret - les lleis, la separació de poders i el control judicial - delimiten què es pot fer i què no es pot fer. Resultat: fins i tot objectius «nobles» no justifiquen mitjans il·legals o arbitraris; i c) l’ètica pública: més enllà de la legalitat, la transparència, la veracitat i l’absència de conflictes d’interès condicionen la legitimitat percebuda. Efecte: allò legal pot ser il·legítim si viola principis bàsics de justícia o trenca compromisos democràtics. Conseqüència general: en política democràtica, el fi no justifica qualsevol mitjà. Més: la legitimitat depèn del respecte a drets, procediments i valors compartits. Aquest és, resumit, el quadre de comandaments per a tots aquells que volen aconseguir algun dels tres poders que es donen en un Estat: l’executiu o govern, el legislatiu o Parlament o el judicial, sigui en la seva organització o sigui en la seva vessant de jutjar. Això i tot, hi ha més límits.

La pregunta, ara, és la següent: es troba legitimat el PP quan crea sospites sobre el sistema electoral espanyol quaranta anys després de ser crear tot i les modificacions parcials introduïdes? No; no es troba legitimat per sembrar sospites, conjectures, interrogants, presumpcions i desconfiances cap a un sistema electoral que va votar en el seu moment: això només passa en països en els quals les regles electorals es fan i es desfan en funció d’interessos partidistes circumstancials. Espanya no és un d’aquests països: el tronc de l’actual llei electoral fou pactat temps abans de les primeres eleccions generals de 1977 entre la UCD d’Adolfo Suárez i la resta dels partits polítics legalitzats una vegada les Corts Espanyoles aprovessin la llei de reforma política. Res no es va canviar fins a l’arribada del PSOE al Govern. Lleial a la democràcia i singularment a l’interès general de l’Estat, el president Felipe González donà instruccions perquè la «nova» llei electoral fos consensuada entre les forces amb representació parlamentària de la mateixa manera que ho havia estat la Constitució de 1978. L’artífex de la negociació fou Alfonso Guerra, que va transmetre a tots aquesta voluntat que resultà compartida. No participaren, òbviament, ni Podem ni Vox, puix no es trobaven a l’hemicicle, però sí Aliança Popular, que anys després donaria llum a l’actual Partit Popular. El resultat de la votació de totalitat del text dona fe que també en aquest assumpte va dominar l’acord absolutament majoritari al text consensuat entre els ponents i les Cambres.

Ara ens ve el PP d’en Núñez Feijóo i ens qüestiona allò que va ser pacífic i que ho ha estat fins avui. Ho fa en dos fronts: primer, escampant malfiances respecte de la neutralitat dels consolats espanyols a l’estranger; i segon, dient que caldria donar un plus de diputats a la candidatura guanyadora per estabilitzar el Govern d’Espanya. Anem per pams, ja que fou Vox qui, en seu parlamentària, va qüestionar per primera vegada el paper dels consolats quan... les pròximes eleccions generals. Ara, el PP s’hi ha sumat dient que la mal anomenada «llei dels nets», la que atorga la nacionalitat espanyola als descendents d’exiliats (de la guerra civil o del franquisme) que moriren a l’estranger que, segons projeccions públiques, no seran més d’uns cinc-cents i escaig, s’ha fet en benefici del PSOE, com si tots els futurs neo-espanyols residents en països tercers anessin a votar aquesta opció política com a mostra d’agraïment. Això és molt suposar, si res més no per la llunyania geogràfica i per la paulatina desaparició dels lligams espanyols, i perquè suposa endemés la col·laboració il·lícita del personal diplomàtic encarregat de custodiar els vots emesos i lliurar-los a la Junta Electoral Central. Dit en altres paraules: el PP i Vox acusen el Govern de fer trampes quan les eleccions generals de 2027 sense aportar cap prova atès que estan per celebrar. Indomablement agosarats en la criminalització prèvia a uns fets potencials que de donar-se seran jutjats després de donar-se els mateixos; en cap cas abans, però forma part d’aquesta atracció fatal que senten pel president Pedro Sánchez en el que ja es visualitza com a una cerca i captura dels populars i dels ultradretans.

El segon front que acaba de construir en solitari el PP és el d’augmentar el nombre de diputats de la candidatura guanyadora l’any 2027, imitant la proposta feta per la primera ministra italiana Giorgia Meloni: si un partit aconseguís més del 42% del vot tant al Congrés com al Senat d’Itàlia, suggereix aquesta, rebrien 70 diputats i 35 senadors automàticament. En aquest cas, l’atracció fatal del PP ho és respecte de la ultradreta i posa al descobert, l’any 2026, que el seu respecte per la Constitució és escàs, puix aquesta preceptua un sistema proporcional per al Congrés i el ja conegut majoritari corregit (es voten tres i surten quatre d’elegits) per al Senat. Potser sí que el PP és el partit de les ocurrències infantiloides i del soroll de patis de col·legi. O no tenen res més per a oferir als electors? Perquè denunciar un frau electoral abans que es produeixi mai és legítim.

Subscriu-te per seguir llegint