Zapatero m’ha tret del Mundial

Amb el canvi climàtic, anomenem somnis humits aquells que inclouen una piscina. En el meu cas, el deliri oníric consistia a enclaustrar-me en un xalet amb un tros de mar portàtil, per gaudir íntegrament i exclusivament dels 104 partits del Mundial. Una droga en cura una altra, i en la dolça espera del futbol es va precipitar el meteorit de Zapatero. Serà pertorbació o perversió, però em vaig esborrar de la Copa del Món. El canvi d’addicció ha anat acompanyat d’episodis patètics. Confesso que dimarts passat em vaig perdre l’exhibició de ballet dels bleus francesos, extasiat a Cuatro davant un subprograma conduït pel fill d’Ábalos, i que demostrava que ZP també té la culpa de les desgràcies criminals del seu pare.

Zapatero m’ha tret del Mundial. L’expresident socialista a deu mil euros diaris en dietes ha desbancat Joan Carles I en la relació de grans nòmines de la transició. I, sobretot, ha superat una Alemanya-Paraguai en què, a més, guanya la selecció equivocada. En descàrrec de la meva responsabilitat, potser la Copa del Món no ha ofert l’espectacle promès. Per exemple, en tres partits no he vist Espanya enlloc, i coincideixo en aquesta devaluació amb els apostadors de Polymarket, que posen els diners allà on aquí només fem anar la llengua.

Zapatero i els seus imitadors del PSOE, com oblidar la imprescindible Leire Díez, han comptat amb col·laboradors inesperats. L’UCO i la UDEF, que semblen les sigles de partits polítics de la transició, han tingut l’habilitat de dosificar les revelacions amb el mestratge d’un seleccionador avesat. Arran de la fàtua assassina de Khomeini contra Salman Rushdie, el gran Umberto Eco va diagnosticar que, com a mínim, havia retornat la fe en el poder de la paraula. La reconversió de ZP en un malandrí, amb un notable esforç de caracterització per part de l’expresident, ha servit almenys per retornar-nos la fe en la política. Què és un Mèxic-Equador davant d’un milió llarg en joies clandestines. n

Subscriu-te per seguir llegint