Penedits del món, uniu-vos

El PP havia demostrat una supremacia incontestable en l’àmbit de la corrupció, de manera que la sorpresa rau en la dura competència que avui planteja el PSOE en camp aliè. Tanmateix, el canvi més important registrat en un fenomen típicament espanyol des del Lazarillo no resideix en el volum creixent del que s’ha robat, ni en la llista també a l’alça de persones implicades. La sentència del Tribunal Suprem contra Ábalos decreta la fi de la llei del silenci. Penedits del món, uniu-vos.

El Suprem és l’únic poder legislatiu vigent davant la paràlisi del Congrés, i l’elit de la magistratura acaba d’instaurar la figura de la col·laboració amb la justícia a cost zero, una figura molt criticada pels experts en sentències comparades però fonamental per detenir les màfies. En escàndols de corrupció pioners com el túnel de Sóller, el popular Gabriel Cañellas va comptar amb la mudesa còmplice dels seus dos companys de banqueta, un silenci imprescindible perquè tots tres fossin absolts per prescripció. Al judici s’hi va presentar com a testimoni l’executiu d’una de les empreses sospitoses, el qual va assumir tota la culpa d’un escàndol que, sens dubte, desconeixia, per exonerar els seus amos.

Les fidelitats ja no són com abans. El popular Jaume Matas, tantes vegades esmentat en el ple de fa uns dies i un dels cinc ministres espanyols que han passat per la presó, va observar com s’ensorrava la xarxa de complicitats teixida al seu voltant. Els subordinats teòrics es van desempallegar del genèric «Feu-ho», que servia de parapet al titular de Medi Ambient per excusar-se del desenvolupament de les seves maniobres. Les condemnes van caure en cadena, els delators van ser excusats.

Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó van ser els protomàrtirs de l’estampida dels funcionaris i dels antics socis, en obrir-se les comportes del procés penal. Els membres de la família reial no podien imaginar una descortesia de tal magnitud, contrària al protocol exigible en una monarquia i que va causar estupor a la Casa del Rei. Contra tradicions arrelades, avui ningú no està disposat a anar a la presó per purgar culpes alienes. El Suprem s’ha limitat a accentuar l’exculpació amb un premi als «pentiti», que adquireixen de facto el rang de testimonis protegits que cal salvaguardar.

Ábalos va cometre l’error de confiar, en primer lloc, en el silenci dels seus còmplices, i, en segon lloc, va donar per garantida la munificència dels tribunals respecte dels personatges en el poder. El seu comportament li pertany en exclusiva, però algú del seu partit cesarista li hauria d’haver formulat el «recorda que ets mortal» abans que la situació es degradés cap a un perfil irreversible.

Qualsevol observador neutre de l’interrogatori de l’instructor Leopoldo Puente als integrants de l’organització criminal advertiria les negres perspectives per a Ábalos i companyia, a excepció del delator. Resulta com a mínim confús adjudicar a Aldama la categoria de «corruptor», amb la pretensió amb prou feines dissimulada de situar-lo en un esglaó superior que no li correspon, per insinuar que s’ha alliberat Satanàs. En el fons, es classifica els polítics com a criatures benintencionades però indefenses, preses fàcils per als voltors que sobrevolen els pressupostos milionaris de l’Administració.

Aquesta concepció seràfica dels càrrecs electes queda desmuntada per la realitat. En més d’una ocasió, són els mateixos polítics corruptes els qui reclamen una mordida que no se’ls hauria concedit en cas contrari, el famós tres per cent que, segons la investigació, s’hauria rebaixat a un u per cent en el cas Plus Ultra. I també sovint, des del mateix poder, es formulen les exigències a priori, sense necessitat d’un «tutorial» mafiós. Així va passar, per cert, en la condemna a Ábalos, d’acord amb la sentència del Suprem que finalment permet eliminar les presumpcions.

La intensitat desplegada per Ábalos i Koldo no necessitava cap energia d’activació aliena. Al contrari, el mateix «corruptor» va declarar a l’Audiència Nacional que havia hagut de frenar les pretensions econòmiques desorbitades dels seus socis malfactors. Atorgar la gestió de l’entramat en exclusiva a Aldama, que durant el judici es va adjudicar la quarta posició jeràrquica en l’únic tret de modèstia de la seva biografia, suposa un menyspreu a les habilitats dels seus companys de malifetes.

Un nou cas de corrupció es rep amb l’astorament fingit amb què cada estiu s’acull el progrés imparable del canvi climàtic. Sánchez va reiterar al Congrés la seva famosa tesi que no existeix la corrupció zero. Hauria d’haver afegit que tampoc no existeix el corrupte ideal, disposat a assumir totes les culpes en nom dels alts càrrecs. L’escàndol del PSOE per l’absolució de facto d’Aldama és fictici, perquè en realitat li dol que la col·laboració del delinqüent hagi accelerat la investigació penal, de manera que la condemna d’un ministre arriba per primera vegada amb el Govern en què va servir encara en exercici. I el xerraire empresari no «acusa sense proves», perquè els socialistes el van introduir al seu sancta sanctorum.