Rearmar Europa: un fet necessàriament negatiu?

El debat sobre el rearmament d’Europa i els seus efectes anirà creixent a mesura que vagi passant el temps. Arran de la guerra a Ucraïna i de la presidència estrambòtica de Trump, Europa ha descobert que era dependent dels EUA, que havia confiat en una OTAN alimentada amb tecnologia militar americana. La guerra d’Ucraïna ha canviat moltes coses, com el concepte de les batalles cos a cos entre humans modificat per intervencions aèries, amb tot el que això significa: escuts de protecció aeris, drons, intel·ligència militar, domini digital, míssils supersònics... La guerra ja no va de tancs ni de quantitat de forces terrestres, va de control de l’espai aeri. La gent té la idea que un augment de despesa militar forçosament equival a una disminució del benestar social perquè els diners militars han de sortir del pressupost corrent. Hi ha alguna solució perquè no sigui així?

Comencem esbrinant els efectes positius que pot tenir la despesa militar sobre l’economia. Si l’armament es continua comprant als EUA el factor multiplicador d’un augment militar per a l’economia pot ser d’1,4, enfront del que pot ser si tot l’armament es dissenya i es fabrica a Europa, amb un factor multiplicador d’1,75, perquè es contracten proveïdors locals de la indústria civil. A això cal afegir que hi ha d’haver inversions en infraestructures civils, com l’adaptació del corredor mediterrani a ample de via UIC o a noves connexions energètiques elèctriques o de gas. Vist així, la producció militar podria aportar un impuls a l’economia inferior al creixement real del PIB (sense comptar amb la inflació), encara que el deute militar fos amb eurobons de tota la UE, no repercutible al deute de cada estat.

Però hi ha una solució que pot resoldre la qüestió. Si s’aplica el programa Draghi de creixement de l’economia europea amb una inversió continuada durant 10 anys de 660.000 milions d’euros cada any, amb deute majoritàriament privat, es pot compensar el baix creixement de l’economia per l’efecte multiplicador d’aquest programa, que arriba a ser de 2,5 per l’efecte de menor dependència exterior en combustibles fòssils. Aquest programa aporta independència energètica (bàsica des del punt de vista de defensa) i assegura un creixement mínim de l’economia per a suportar la despesa militar.

Els dos programes junts són altament inflacionaris, cosa que pot comprometre greument l’economia. A més a més, els països dits austers (Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Àustria) es malfien del consum dels països del sud d’Europa i de la màniga ampla en despesa pública (salaris públics, subvencions no productives, despeses operatives). Per això aquest programa s’hauria d’acompanyar d’un fre de la despesa corrent, per exemple d’una disminució del deute corrent del 2% durant aquests deu anys. Això transforma el risc d’inflació i d’estancament en un creixement sostenible amb seguretat, esdevenint una regla d’or fiscal intel·ligent.

Per aquesta raó cal treure del debat el clàssic «canons o mantega» (pel que cada milió d’euros que es destina a defensa deixa d’anar a infraestructures, educació, sanitat o a transició energètica), i cal que el programa no augmenti el deute públic dels estats. Per descomptat les despeses en material militar han de ser de fabricació europea, deixant de comprar fora de la Unió.

Amb un escenari així, una despesa en armament del 2% del PIB només amb recursos interns de la UE tindria un creixement real de l’economia (descomptant la inflació) des de 2,5% l’any u fins al 0,8% a l’any deu. Si la despesa és del 5% del PIB en armament fabricat a la UE, el creixement passaria del 5,1% a l’any u fins al 2,6% a l’any deu. Com que no passarà que la despesa global engegui al 5%, això indica que el creixement real de l’economia de la UE es podria mantenir relativament constant en el 2,6% durant els deu anys.

El que millora el model és la transició energètica, que permet reduir els costos de producció i és deflacionària a mitjà termini, generant un retorn real net. L’altre punt clau molt important és deixar la dependència de la compra de material militar als EUA, que suposaria passar d’un creixement acumulat en deu anys del 34% previst al 14,4%, engreixant l’economia americana.

Davant la crisi industrial que s’està desenvolupant a Europa degut a la baixa competència en cotxes elèctrics i als elevats costos energètics, el recurs clàssic dels estats seria un augment del deute per suportar moltes empreses, les empreses zombi, derivant-les cap a la fabricació militar. Fer-ho només així, porta el risc d’haver de destinar part del pressupost social al militar i obtenir una economia amb inflació i baix creixement, amb estagflació. El Pla Marshall que significa el pla Draghi en Transició Energètica resol el problema i esdevé una solució obligatòria per mantenir el mínim creixement en inversions d’estalvi i millora de la productivitat, una modernització de l’economia completament necessària en aquest moment. El dubte és si els dirigents europeus seran capaços d’arribar a acords que controlin als estats maldestres, amb riscos de desviar fons estructurals a polítiques populistes, com ha passat amb els fons Next Generation, i a sistemes de corrupció amb els que ens tenen acostumats els polítics espanyols. Aquest és el gran repte: canviar els personatges de les polítiques de molts països. Les solucions tècniques es poden trobar combinant bé l’economia per no caure en el dilema «canons o mantega».