Un altre tipus de viatges papals, sisplau!

M’he definit sempre com un creient crític. Quan, amb motiu de la visita del papa Ratzinger a Catalunya l’any 2000, vaig publicar el llibre Carta al papa d’un creient crític; acabava demanant-li que no visqués més al Palau Vaticà i se’m va criticar força. Va arribar Francesc i va deixar el palau. Lleó XIV hi ha tornat. Francesc em va contestar una carta que li vaig fer; Lleó XIV, a qui vaig escriure el gener passat després de veure coses a Roma que no em van agradar, no. Alguns amics em demanen què em va semblar la visita del papa del passat mes de juny. Casualment, aquells dies vaig ser sotmès a una intervenció quirúrgica, i la convalescència em va permetre seguir la visita durant moltes hores per TV.

La primera sorpresa de la seva estada a Madrid (dies 6-8) va ser la gentada als carrers i arreu (diumenge de Corpus inclòs), en una manifestació de papalatria preocupant. (A Espanya, només un 50% i escaig de persones es defineixen com a catòliques i sols un 8/12% -a Catalunya menys- compleix amb el precepte dominical; l’any 1970 ultrapassava el 50%. Entorn d’un 40% avui es declara no-creient, ateu o agnòstic.) La segona, que en molts actes, retransmesos per TVE, sempre hi onegés una bandera espanyola. La tercera, que a Madrid es reunís amb representants de la cultura i, a Catalunya, no (cosa que ja va passar amb visites papals anteriors, amb l’enuig consegüent del cardenal Jubany). La quarta, que només acceptés reunir-se amb un sector de les víctimes de pederàstia eclesial; la cinquena, la hipocresia cínica de determinades figures participant en celebracions catòliques, com ara les de la reina Letizia, que mai no ha estat cap model de creient, o la del president Pedro Sánchez, el qual declarà a Viajando con Chester que l’Estat havia de ser laic i que ell era ateu, «ateo a secas», afegí; la sisena, un greu error de cara al futur: que anés a les Corts com a cap d’Estat (on deixà clar que la discrepància no inclou les males maneres i s’oposà tant a l’avortament com a l’eutanàsia davant dels qui l’havien legislat), l’aplaudissin set minuts i l’endemà els líders polítics es tornessin a tirar els plats pel cap.

Al meu llibre demanava al papa que freqüentés els viatges, però presentant-se com un líder religiós i no com un cap d’Estat d’una monarquia absoluta electiva. Per això, existeix el Governatorat de l’ECV (l’Estat de la Ciutat del Vaticà), que des del març del 2025 presideix la franciscana Raffaela Petrini (càrrec, abans, reservat a un cardenal), amb plenitud de poders: legislatiu (la Comissió Pontifícia per a l’ECV), judicial (amb tribunals, fins i tot d’Apel·lació i Cassació) i executiu (dos secretaris generals, Emilio Nappa i Giuseppe Puglisi-Alibrandi, i les diverses direccions administratives: seguretat, museus, telecomunicacions, serveis tècnics, sanitat, patrimoni, infraestructures, jardins, etc.). El Governatorat és menys opac que els òrgans financers vaticans, certament, però encara no és prou conegut ni transparent del tot. A més, hi ha el tema del funcionament: la presidenta deixa sempre al papa la màxima representació, de manera que mai no actua com a cap visible polític (cap d’Estat o president de l’ECV), sinó, com a molt, com a cap del consell de ministres (secretaris generals i directors administratius). Si les coses funcionessin com exposava, a les Corts hi hauria d’haver parlat Raffaela Petrini...

A Barcelona (dies 9-10), la papalatria i el caire polític de la visita també van grinyolar, tot i que es va saber donar un biaix social a la visita amb l’anada -enllà de la catedral (on Omella rebatejà Gaudí com a Antonio), Montserrat o l’estadi olímpic- a la presó de Can Brians i a l’església de Sant Agustí. De l’eucaristia a la Sagrada Família, abans de l’exitosa benedicció de la torre de Jesús, em deixa perplex l’ostentació, la pompa innecessària. Sense comptar els bisbes del MED 26, vaig sumar uns 120 bisbes al presbiteri concelebrant. Tots estrenaven casulla i mitra amb signes de Gaudí. Segons el ChatGPT, el cos d’una casulla està entre 150 € i 600 €; una mitra val entre 500 € i 1.500 €; tirant baix, posem 1.000 € el conjunt (mitra + casulla), i són 120.000 €. Res d’estrany que, segons calculà la CEE, la visita del papa costés uns 25 M€, a pagar així: administracions, 20% (Generalitat de Catalunya, 2,3 M€); empreses i fundacions patrocinadores, 45%; CEE, 30%; donatius particulars, 5%. A Catalunya, però, el debat, segons els mitjans, era l’ús del català, fet que el papa afrontà amb prou cura i delicadesa, tot i que podria definir el seu tarannà com a educadament antiidentitari (el nom de Catalunya brillà per la seva quasi absència, i que 600 cantaires fossin expulsats de la basílica per por que mostressin la senyera i cantessin l’himne de Catalunya, que no estava programat, és prou significatiu). Més important que la llengua emprada, el problema era el contingut dels discursos, i els de la Sagrada Família van canviar dues vegades la tarda del dia 10. Algú havia colat dins el discurs del papa, amb l’excusa del nom de la basílica, un al·legat antiavortista explícit, que se suprimí; i encara, quan va dir que la creu era un símbol de concòrdia i unitat, el discurs inicial afegia «d’Espanya», que també fou suprimit. Celebració política o religiosa? A la basílica, a més dels reis i el president del govern central, hi havia dues vicepresidentes, dotze ministres, el president de Catalunya i set consellers.

En resum: els viatges papals han de canviar com un mitjó. Sortosament, els actes a les Canàries (11 i 12, Gran Canària i Tenerife) van ser menys multitudinaris, més austers i sense l’estrèpit, el parafernal ni la pompositat dels de Madrid i Barcelona. Més que els actes a la catedral de Las Palmas o l’eucaristia a Santa Cruz, a mi doneu-me el que va tenir lloc el matí del dia 11 al moll d’Arguineguín, a Gran Canària, amb un discurs ferm sobre la migració i una corona de flors tirada al mar. Em va semblar l’acte més senzill i eclesial de tot el viatge.