Ets d’aquí si neixes aquí... o no

Una de les diferències més profundes que hi pot haver entre dues societats és que s’hi apliqui l’anomenat «ius sanguinis», que transmet la nacionalitat dels pares, o l’«ius soli», que dona automàticament la nacionalitat del lloc on es neix. El primer ve del dret romà; el segon apareix amb la societat feudal, quan la classe baixa va quedar lligada per servitud a la terra del senyor; paradoxalment, Napoleó, l’emperador liberal, va eliminar el dret de la terra, menyspreat per ser un vestigi medieval, i va adoptar en el seu codi legal l’«ius sanguinis», considerant que emanava directament del poble i de la nació. Per influència seva, gairebé tota Europa va fer el mateix. Ara ens sembla poc liberal tot el que prové de la sang, però és que les idees donen moltes voltes.

Anglaterra va mantenir l’«ius soli» tradicional i el va traspassar a les seves colònies americanes, on ser ciutadà dels Estats Units pel simple fet d’haver-hi nascut es va convertir, des de l’inici, i encara més a partir de la 14ena Esmena (1868), en part essencial del somni americà: un país d’immigrants, els fills dels quals esdevenien tan genuïnament americans com els tripulants del Mayflower. La història i la psicologia dels EUA són indestriables d’aquesta decisió original.

Amb el temps, Europa ha tendit cap a un sistema mixt, que és el que predomina des de fa unes dècades: heretes la nacionalitat dels pares neixis on neixis, però obtens la del sòl on has nascut amb facilitat. Un fill d’immigrants nascut a Espanya rep, d’entrada, la nacionalitat dels pares, però li poden tramitar l’espanyola des que té un any. Al Regne Unit i Alemanya, on el dret de sang havia estat molt estricte, un nadó que tingui un progenitor amb permís de residència permanent ja és alemany o britànic. A França és més complicat i més exigent. A Rússia, el dret de sang és únic i implacable. Només la sang russa és russa. Sí: el problema de Rússia no és només Putin.

La qüestió és que, en les societats occidentals, profundament crispades per l’arribada d’immigració i amb l’extrema dreta enfilant-se ràpidament, el retorn a un dret de sang radical s’anirà posant a sobre de la taula. Trump ja ho ha fet. És tan bèstia que ha portat al Tribunal Suprem una de les columnes del sistema, un nervi de la nació. I el Suprem, tot i que majoritàriament conservador, li ha dit que ni parlar-ne: per unanimitat, el dret de sòl no es toca. Ha estat tot un test al sistema de contrapesos de la república ianqui. I el sistema ha funcionat. Però això no acaba aquí. La sang ha tornat. Esperem que no arribi al riu.