El que els incendis ens expliquen

Lamentablement la temporada d’incendis ha començat just quan s’ha iniciat l’estiu. També la segona onada de calor està essent l’aperitiu d’una estació que es preveu més complexa que les anteriors. I això anticipa també una tardor mogudeta pel que fa a gotes fredes i inundacions.

L’incendi de les Gavarres s’ha produït a l’inici de juliol per què ha estat el moment en què es donaven les tres condicions que fan que qualsevol petit incendi es converteixi en un incendi important: més de 30 graus de temperatura, humitat per sota del 30% i vent de més de 30 quilòmetres/hora. Tot i així hem tingut sort per què ha coincidit amb la baixada de la tramuntana. Si el foc s’hagués produit un parell de dies abans, la destrossa seria molt pitjor.

En tot cas, si bé el clima està canviant a marxes forçades, sempre és al juliol quan es concentren la majoria de grans incendis a casa nostra. El que no esperàvem és que fos a la primera de canvi.

Més enllà de l’anàlisi exhaustiva de les causes i les conseqüències d’aquest i d’altres incendis, m’agradaria anar una mica més enllà i parlar de l’escenari que fa que aquests incendis siguin cada vegada més habituals i el que és pitjor, que cada vegada siguin més destructius.

Intentaré descriure amb més detall el que està passant que aguditza aquesta situació, però es podria resumir en una dada: en les darreres dècades, la superfícies forestal de Catalunya s’ha doblat. Ha passat de ser el 30% del territori al 65%. Essent una de les zones amb més boscos d’Europa. I especialment, les comarques gironines, que lideren el percentatge de massa forestal a l’estat.

Aquest fenomen no ha estat fruit d’una decisió divina, sinó que té unes causes molt clares: el desequilibri territorial i haver convertit el país en una trama urbana a l’entorn de l’AP7. Sense entendre això, no podem parlar d’incendis amb prou propietat.

Igual que a Txernòbil els animals van recuperar el seu espai quan els humans van marxar, a Catalunya el bosc ha ocupat el seu espai quan els pagesos han desaparegut. En els darrers vint anys, han desaparegut 100.000 hectàrees agrícoles a Catalunya que s’han convertit en massa forestal. I no una massa forestal qualsevol, principalment, pins.

La dràstica reducció dels terrenys agrícoles a Catalunya explica no només aquest augment de massa forestal sinó també l’augment del potencial destructiu d’aquests.

Però això no es soluciona amb una aposta decidida pel sector primari, que estaria molt bé, sinó que passa també per replantejar-nos revertir aquest desequilibri territorial que ens ha portat a que el 80% de la població es concentri entre l’AP7 i la costa i que en el 80% del territori restant només hi visqui el 9% de la població.

La solució real a la preservació del territori passa per equilibrar territorialment el país. I això vol dir empoderar a les capitals de comarques i ciutats mitjanes en detriment de les capitals de província -les ciutats mitjanes i les capitals de comarca han articulat històricament el país fins a l’entrada del segle XXI-, garantir un servei públic de transport eficient i de qualitat, garantir serveis públics al territori i atraure inversions més enllà de l’AP7.

Sense això, difícilment podrem revertir la dràstica desaparició de l’agricultura a casa nostra. Perquè no es tracta només de l’activitat en si sinó de les condicions en la que es pot portar a terme aquesta activitat.

Molt lligat a això, és hora de que el govern es plantegi de debò una verdadera explotació forestal de país. Si per l’abandonament del camp, tenim un 65% del territori que és forestal, el mínim que com a país podem fer és explotar econòmicament aquesta realitat. Certament, no tenim molts boscos de qualitat pel que fa a la fusta, però hi ha moltes altres maneres de treure rèdit a aquests més de dos milions d’hectàrees forestals.

Encara que la majoria de boscos siguin en mans privades, el govern ha d’incentivar la gestió d’aquests boscos amb programes i ajudes. Perquè és una inversió de país.

Un bosc ben gestionat és molt menys perillós en cas d’incendi que un bosc sense cap gestió.

Patirem un estiu de risc perquè no s’anticipen grans pluges a la vista i la temperatura no fa més que pujar. Aquí el factor decisiu, com sempre, serà el vent. Esperem que no en tinguem gaire.

En tot cas, plantejar-se el problema dels incendis sense qüestionar-se quin país estem fent, quina distribució territorial estem tenint, és un brindis al sol. Catalunya té zones amb la densitat per càpita més alta del món, com l’Hospitalet o l’Eixample de Barcelona, i el 80% del país està gairebé buit. I això en un país petit com el nostre, en el que tot està a dos hores de cotxe.

O encarem aquest debat de debò o els macroincendis seran la nostra realitat habitual. I no només el mes de juliol.

Subscriu-te per seguir llegint