Foc i sequera: què en fem del bosc?

Les Gavarres cremen. Anant bé trigarem una generació a veure-les mitjanament recuperades. Els focs d’estiu no són una sorpresa. El que és sorprenent és que els volem apagar amb aigua i amb exclamacions sobre el canvi climàtic. La persecució dels infractors que engeguen el foc té entretinguts els mossos i els periodistes; i aviat vindrà la tardor, en la que ens preocuparem pels aiguats. Així, un any i un altre any.

Sens dubte, el clima no ajuda. Estius més rigorosos i pluges més irregulars són factors de risc. No obstant, em sembla que el principal factor de risc per als nostres boscos és la visió urbana que els assimila a paisatge, i la visió de l’ecologisme urbà que converteix el paisatge en santuari de la nova religió: molts dels que ja no van a missa mantenen el sentiment de culpa que els ha inculcat la nostra cultura i han traslladat al bosc el seu paradís perdut. El bosc és sagrat: no es toca.

El món urbà no comprèn el bosc, perquè no en viu. Quan Catalunya era majoritàriament rural hi havia menys bosc. La gent el cuidava perquè en vivia. La paradoxa és que avui la superfície forestal catalana ha augmentat del 50% fins al 63% del territori mentre que la població rural s’ha reduït del 43% al 6%, la majoria de la qual no viu del camp ni del bosc.

La política forestal ha tractat tímidament el problema, molt centrada en determinades zones i propietats, abandonant al seu aire la majoria de boscos, ignorant el creixement de zones marginals. I dic tímidament perquè ha estat interferida per una visió urbana que fa 30 anys era marginal, limitada a la contracultura ecologista, i que a còpia de facilitar titulars sensacionalistes va guanyar els mitjans de comunicació i va arribar als despatxos administratius temorosos d’una mala premsa.

Aquesta és la cultura urbana que tenim, que idealitza el bosc com l’antítesi de la ciutat: natura contra artifici, puresa contra contaminació, espai obert contra massificació.

Però el bosc que tenim és fruit de l’abandó. I un país petit i dens com el nostre requereix cultura positiva, avaluació de prioritats i riscs, acció política i decisions que combinin estímuls per transformar els problemes en oportunitats.

La mateixa visió s’ha traslladat als nostres rius, avui abandonats i transformats en autèntics boscos de vegetació hidròfila que absorbeixen la poca aigua que hi circula. Els rius i afluents de Catalunya, més tots els torrents i rieres maclats en les finques forestals, absorbeixen més aigua que el conjunt dels abastament urbans. I no obstant, hem de fer dessaladores per poder estar tranquils a l’estiu.

Focs evitables, sequeres innecessàries: ens cal un paradigma que tregui el país de l’ensopiment.

Subscriu-te per seguir llegint