Una memòria secreta

No vaig obtenir mai el carnet de conduir del meu cos. He manejat aquest organisme durant anys com qui circula sense papers: amb prudència, evitant l’autoritat i confiant que ningú no em demanés aparcar en bateria entre dos desconeguts. Camino, pujo escales, m’assec i m’aixeco amb una dignitat raonable, però quan la situació exigeix una maniobra una mica més complexa, com ballar o decidir què fer amb les mans en una reunió, entro en pànic. Imagino que hi ha persones que neixen amb el carnet a la butxaca, com si haguessin aprovat un examen prenatal. Es mouen pel món amb la naturalitat dels conductors veterans que canvien de marxa sense pensar-ho. Un els veu en una festa i té la impressió que no ballen, sinó que circulen: giren, frenen, avancen, cedeixen el pas al ritme d’una música que per a mi només és un soroll de fons. Jo em quedo aturat al voral de la pista, amb les mans penjant.

He pensat sovint a presentar-me a l’examen. No sé gaire bé en què consistiria. Potser hi hauria una prova teòrica (identificar emocions bàsiques, distingir entre tensió i relaxació) i una altra pràctica en què un funcionari em demanaria que improvisés un gest espontani sense que se’m notés l’esforç. Sospito que suspendria en totes dues. A la teòrica, per excés de reflexió; a la pràctica, per defecte de cos.

Amb el temps, hom aprèn a circular per carreteres secundàries. Evita les discoteques com qui fuig de les autopistes i es refugia en espais on el cos no s’hagi de justificar contínuament. Tot i així, apareixen controls de la Guàrdia Civil inesperats: un aniversari, un casament, una cançó que obliga a aixecar-se. Aleshores sento que algú em dona l’alto i em demana la documentació. Jo palpo les butxaques amb un somriure culpable i responc que ho sento, que porto tota la vida conduint així i que mai he tingut un accident greu. El que és estrany és que, malgrat tot, aquest cos m’ha portat fins aquí. Potser no té carnet, però té una memòria secreta de moviments. Potser conduir-lo no consisteixi a dominar-lo, sinó a escoltar les seves poca traça, com qui atén el soroll d’un motor vell que, contra tot pronòstic, segueix en marxa.

Subscriu-te per seguir llegint