Més PSC i menys PSOE

Avui un dels màxims suports de Pedro Sánchez a l’estat espanyol es el president de la Generalitat, Salvador Illa. No hi ha dubte que l’entesa entre els dos polítics dona fruits importants per a Catalunya. Ni Aznar, ni Zapatero ni Rajoy hi apostaren de debò. El primer va esmerçar grapats de milions a la comunitat de Madrid en detriment d’altres regions, el segon pactà amb Mas la retallada de l’Estatut i el tercer fou incapaç de veure com les formacions catalanes s’apuntaven a un independentisme tronat que ja s’ha vist com ha acabat. En canvi en la present legislatura Catalunya sempre ha trobat la comprensió del govern central, malgrat que s’hagi vist obligat a fer front a molts anys de deixadesa i manca d’inversions en infraestructures o en qüestions ferroviàries.

Dit això i sense restar cap mèrit a Pedro Sánchez, crec que ha arribat el moment perquè el PSC faci un pas endavant i esdevingui la força majoritària de Catalunya. Ho pot ser? Penso sincerament que sí.

Jordi Pujol, que ara rep homenatges de gent que en el seu moment l’abandonà, sempre ha dit que una nació sense un partit polític majoritari no pot aspirar a grans fites. Hi estic completament d’acord. Avui la força més votada és el PSC i compta amb una quarantena de diputats. Amb una xifra tan modesta només pot governar donant compliments als capricis de grups com ERC i els Comuns. Sí, sí... he dit capricis, perquè no gaudir de pressupostos al gener fou una autèntica rebequeria dels republicans. Es tractava de marcar paquet davant la pressió de Junts i ja se sap que qui dies passa, anys empeny. Mentrestant, qui surten perden són els ciutadans, com sempre.

Avui Catalunya només compta -agradi o no- amb el PSC com a força central. S’hi aixopluguen molts electors orfes de l’espai pujolista. I afirmo: més pujolistes que no pas convergents o seguidors d’Unió. En el fons Jordi Pujol és un democratacristià i en aquest sentit Salvador Illa n’és un fidel seguidor. Però li manca aquell populisme típic d’un home que cada cap de setmana voltava arreu del país al costat de la gent i de TV3, sense importar-li el seu color polític. Illa en canvi es limita a visitar ajuntaments, de la qual cosa no crec que en tregui massa rèdit electoral.

Aquest espai central Junts l’ha abandonat i ERC tampoc se l’ha fet seu. Avui només Salvador Illa el pot aconseguir. Però només l’assolirà si es capaç de diferenciar el PSC d’un PSOE carregat de casos de presumpta corrupció. Opino que els socialistes catalans han de contribuir i enfortir aquest espai des d’una personalitat pròpia. No es tracta de posar en dubte res, sinó des d’un perfil íntimament català col·laborar amb el PSOE. Si no és així, tard o d’hora la centralitat política a Catalunya l’ocuparà un altre operador.

Resten dos anys més de legislatura i amb l’aprovació dels pressupostos el PSC té molt marge de maniobra. Però és possible que en el darrer tram del mandat es trobi amb un govern central format per la coalició de PP i Vox i com s’ha vist a Andalusia, qui marca el full de ruta és l’extrema dreta i en aquest sentit Santiago Abascal i els seus fanàtics seguidors voldran retallar algunes de les conquestes que al llarg del temps s’han consolidat a Catalunya. Segur que en qüestions de llengua, de drets individuals, d’educació, de serveis socials o medioambientals, Vox no en deixarà passar ni una. I no cal que parlem de la «prioritat nacional» que Moreno Bonilla també ha vist com li imposaven.

En aquest moment serà imprescindible un partit que representi la marca Catalunya. Salvador Illa haurà de pensar quina serà la millor fórmula per a defensar els interessos dels catalans. El bipartidisme passarà a la història, mentre Vox es situï entre la seixantena d’escons, per la qual cosa caldrà estar preparat per a fer front a un autèntic tsunami de propostes ràncies i casposes i en aquest sentit caldrà estar preparat.

Subscriu-te per seguir llegint