Escola de calor

Ja fa molt de temps, l’any 1984, un grup de música de la «movida madrileña» va fer una cançó que aquests dies va com anell al dit. Estic segur que quasi tots els que tenen una edat han endevinat de quin tema es tracta. Parlo de la cançó titulada Escuela de calor i parla de nois i noies que esperen que es pongui el sol, baixi la temperatura ambient i comenci la festa... Doncs pel dia, la capital de l’estat és un forn i és millor quedar-se tancat a casa.

Malgrat aquesta entrada, no vull parlar de concerts, de grups musicals ni fer de crític... res més lluny: el que vull és assenyalar que els estius tòrrids amb temperatures saharianes que estem experimentant no són una excepció passatgera. Han vingut per quedar-se.

Ja fa temps que al nostre país les quatre estacions han desaparegut i passem de l’hivern a l’estiu amb poc més d’una setmana. Aquest any, després de les intenses pluges de maig, va haver-hi cinc dies escassos de migtemps i de cop va arribar la primera onada de calor que, pel que sembla, s’està allargant per convertir-se en un tsunami.

Davant d’això, no podem fer veure que no passa res. Aquesta nova realitat ens increpa a tots a pensar com poder afrontar-ho com a societat, sobretot tenint cura de les persones més vulnerables (gent gran, menors, persones sense recursos, etc). És per això que cal, a partir d’avui mateix, reflexionar sobre polítiques públiques locals per als llargs períodes que viurem de calor extrema. 

En primer lloc, cal pensar a crear refugis climàtics per a tothom, si bé els menors i gent gran són els que cal prioritzar. Un refugi climàtic és un espai que ofereix, per a totes les persones sense discriminar per la seva condició, confort tèrmic durant episodis de calor extrema.

Pel que fa als menors s’ha de dir que aquesta nova realitat afecta directament al curs escolar i per això és necessari adaptar espais, calendaris, horaris i activitats per la salut dels alumnes. Però no es tracta només de redactar protocols de salut, de portar gorres i cantimplores, sinó que cal, sobretot, crear nous espais educatius (i reorganitzar els existents) per a fer-los més amples i frescos, doncs caldrà reduir les activitats físiques a l’exterior. També, en la mateixa direcció, serà necessari pensar a crear una xarxa més àmplia i consistent d’edificis escolars, centres cívics, poliesportius i biblioteques, i que tinguin activitats molt més enllà dels horaris habituals. No pot ser que els dissabtes tarda i els diumenges els únics espais de lleure climatitzats siguin els centres comercials o els cinemes!

En segon lloc, calen també polítiques de planificació urbana per a reduir l’exposició dels veïns a la calor i, per això, a més d’incrementar les zones verdes i arbrades, cal incorporar criteris climàtics al planejament urbanístic. Així com introduir energies verdes (com la solar) per a poder abaratir els costos de despeses domèstiques, i poder garantir un accés equitatiu als recursos climàtics, com pot ser l’accés a l’aire condicionat. Avui en dia no pot ser que l’aire condicionat sigui un luxe, i és ridícul –com passa a França– que aquest tema sigui objecte de confrontació entre l’esquerra (que el rebutja) i la dreta (que en fa bandera).

I, en tercer lloc, fer campanyes de difusió sobre la ubicació, horaris i serveis dels refugis climàtics. En definitiva, cal promocionar l’educació climàtica per a tothom i, potser, la creació d’assemblees (o fòrums ciutadans) pel clima per implicar la comunitat en la presa de decisions sobre què cal fer a partir de les experiències, patiments i necessitats de totes les persones que compartim la ciutat. En definitiva, sí que cal una escola de calor. Per a combatre-la, òbviament.

Subscriu-te per seguir llegint