Estranya companyia

Sopo a casa d’un amic que ha penjat en una de les parets del saló una gran fotografia de l’espai. Les fotografies de l’espai estan de moda, però no diuen res. Per què, doncs, les contemplem amb el respecte reservat a allò sagrat? Potser, se m’acut, perquè no les mirem per veure-hi el que hi ha, sinó el que hi falta. I el que hi falta és tot: aire, soroll, gravetat, converses d’ascensor, impostos, esbroncades de parella, olor de cafè… L’espai exterior produeix una impressió religiosa perquè sembla el negatiu absolut de la nostra experiència quotidiana. És el lloc on no hi som. Diem «silenci còsmic» i «foscor còsmica» com si l’adjectiu hi afegís informació, però en realitat hi afegeix litúrgia. «Còsmic» és una paraula que funciona com el vellut a les joieries: torna solemne qualsevol porqueria.

Observades fredament, resulten decebedores. Taques, punts lluminosos, boires de colors que ningú no ha vist així realment, perquè moltes d’aquestes imatges estan traduïdes cromàticament perquè les puguem interpretar. L’univers és poc fotogènic. No hi ha un fanal tort, una persiana baixada a mitges, un cendrer ple, detalls gràcies als quals comprenem el món. El cosmos sembla un solar abans de l’arribada de Florentino Pérez.

Potser el respecte que ens produeixen aquestes instantànies prové del fet que són les úniques davant les quals el nostre narcisisme fracassa. Mirem una fotografia de guerra i de seguida hi busquem una història humana. Mirem una ciutat des de l’aire i hi busquem el nostre carrer. Però què podem fer davant d’una galàxia situada a milions d’anys llum? El jo llisca per aquesta superfície negra igual que una mosca per un vidre. I, així i tot, continuem mirant. Potser perquè intuïm que allà fora hi ha alguna cosa que té a veure amb nosaltres, encara que no ens tingui en compte. El sagrat sempre ha tingut relació amb això: amb allò que existeix independentment de nosaltres. Un bosc antic, el mar nocturn, una muntanya. Les fotografies de l’espai produeixen una barreja estranya d’humiliació i consol. Humiliació perquè revelen la nostra insignificança. Consol perquè, encara que l’univers no sàpiga que existim, nosaltres sí que sabem que ell existeix. I això constitueix una forma raríssima de companyia.

Subscriu-te per seguir llegint