On són les claus

Unes claus compleixen un destí que segurament no és obrir o tancar portes. Potser les portes siguin l’amable tapadora que fan servir per enganyar els nostres sentits sobre la seva vocació, com quan un espia es fa passar per empleat d’una agència de viatges, a semblança dels protagonistes de The Americans. Tota clau, o tot joc de claus, està condemnat a perdre’s. És la seva manera de complir el seu destí. Neix, diguem, per establir amb tu un vincle inevitable, semblant al dels familiars entre si, i amb el temps desaparèixer i donar-te un ensurt de mort, i si hi ha sort, més endavant reaparèixer. Poques pors com perdre les claus de casa o del cotxe. Jo només temo més caure per unes escales. Després d’això el següent que més angoixa em genera és posar les mans a les butxaques i descobrir que les claus no hi són. Les busques en una altra butxaca, i tampoc. Després en una altra. I res. I una altra. I una altra. I una altra. I una altra més. Suposant que tinguis vuit butxaques. I que les claus no apareguin en cap.

Que el desig de desaparèixer de les claus va seriosament un ho comença a comprendre més tard. No quan estrena pis, o automòbil, o quan els seus pares li entreguen el seu primer joc. Es tarda una mica. Però aquell moment arriba, i la relació amb les claus es torna malaltissa. Fa uns dies, la meva germana va sortir de casa, va tancar la porta, va entrar a l’ascensor del seu edifici, i mentre descendia al carrer, se li van escórrer les claus en el moment que les portes començaven a obrir-se. El que va passar a continuació descriu la naturalesa íntima de les claus: van caure a terra, van fer un saltiró, per dir-ho així, i van acabar introduint-se per l’escletxa de l’ascensor. Van ser engolides. El tècnic de l’ascensor, a qui va trucar de seguida, li va explicar gràficament com operava l’escletxa: un aspirador que genera un remolí i s’empassa tot allò que s’hi acosta i hi cap.

Unes setmanes abans em va tocar a mi viure un altre episodi espantós. Vaig pujar a un taxi per dirigir-me a l’estació de tren. De camí a Madrid ja em vaig adonar que em faltaven les claus del pis. No eren a cap de les quatre butxaques ni tampoc a la motxilla. Vaig trucar a ràdio taxi, que em va posar en contacte amb el conductor. En efecte, les havia perdut al seient del seu automòbil. Vaig tornar aquell mateix dia a la tarda, però no vaig poder anar a buscar-les a cap parada perquè, segons el taxista, es movia d’un costat a l’altre. Per sort, podia arreglar-me-les per entrar a casa.

L’endemà li vaig escriure diverses vegades. O no em responia, o em deia que era impossible en aquell moment. Però no li coincidia mai passar a prop del meu carrer? Potser sí, però enmig d’un servei, de manera que no podia aturar-se. Al tercer dia, li vaig implorar. «On ets ara mateix?», em va preguntar. Li vaig donar l’adreça d’una llibreria. Al cap de deu minuts va aparèixer. «Són set euros amb quaranta, per la carrera», em va dir. Molt propi d’unes claus, fer-te la punyeta, vaig pensar. Tot i que encara més propi d’alguns taxistes.

Subscriu-te per seguir llegint