Sons de la terra

Any 1977, la NASA, conscient que la Terra és un nàufrag enmig d’un oceà, posa un missatge en dues ampolles i deixa que els corrents marins facin la resta. És una metàfora dels coneguts com a Discs d’Or o Sons de la Terra que l’agència espacial posa en les sondes Voyager 1 i 2. Són dos discos de gramòfon fets de coure banyat en or i protegits per una carcassa d’alumini, que contenen salutacions en 56 idiomes, imatges i sons de la naturalesa… Un projecte que dirigeix l’astrofísic Carl Sagan amb l’esperança que un dia una civilització pugui saber que existí un planeta poblat per uns éssers curiosos coneguts com a humans.

I no us penseu que, a hores d’ara, les sondes es trobin en els confins de l’univers. La Voyager 1 no ha sortit del jardí de casa: ha recorregut una distància ridícula comparada amb la que separa la Terra de l’estrella més propera, la Pròxima Centauri, mentre que la Voyager 2 ha recorregut una distància menor en direcció a la constel·lació del Paó. I, com que en la nostra galàxia, la Via Làctia, hi ha uns 100.000 milions d’estrelles i en l’univers uns dos bilions de galàxies, sense oblidar que les lleis físiques que regeixen l’univers no es deixen subornar per cap tecnologia desconeguda, amb tota probabilitat una civilització que en un racó de l’univers es pregunti: «Estem sols?», no podrà mai posar-se en contacte amb la Terra ni nosaltres amb ells, i no sabrem si ens hem perdut una coneixença amable o ens hem estalviat un ensurt dels grossos.

Una data curiosa: el proper 18 de novembre, a les 2:16:07 a.m., la Voyager 1 es trobarà a un dia llum de la Terra. És la distància que recorre la llum en 24 hores i que correspon a uns 25.900 milions de quilòmetres. Serà la primera vegada que un objecte creat per humans es troba a aquesta distància.

Entre els sons dels discos d’or, destaquen els batecs d’un cor. És el cor d’Ann Druyan, la directora creativa del projecte. Ella ens recorda que s’escolten accelerats perquè acaba de parlar amb Carl Sagan i, arran de l’encontre, trenca el seu compromís matrimonial per convertir-se en la tercera esposa de Carl. «No crec que torni a veure en Carl mai més, però el vaig veure, ens vàrem veure l’un a l’altre, ens vàrem trobar al cosmos, i això va ser meravellós», diu Ann Druyan a la mort d’en Carl.

Molta gent li pregunta si al final s’havia convertit —com si existissin rebaixes d’última hora—. Ann respon que Carl no es feia il·lusions: «La tragèdia era que tots dos sabíem que mai més ens tornaríem a veure, però en els 20 anys que visquérem plegats vàrem saber que la vida podia ser preciosa. Sabíem que havíem estat beneficiats per l’atzar, que el pur atzar havia estat generós, que ens vàrem trobar, com en Carl havia escrit a Cosmos, en l’enormitat de l’espai i en la immensitat del temps. La manera com em va tractar i la manera com el vaig tractar a ell, la manera com ens cuidàvem l’un a l’altre i cuidàvem la nostra família mentre vam viure, és molt més important que la idea que ens puguem tornar a veure».

Ann Druyan parla d’atzar. Vegem, si no: milions d’espermatozous, cada un d’ells amb un ADN diferent, surten disparats en escoltar el tret de sortida i només un d’ells aconseguirà fecundar l’òvul. La resta es perdran i, amb ells, milions de futures vides malaguanyades. Pensem que, quan dues persones es troben i s’estimen, és l’atzar per partida doble. Som fills de l’atzar en un món sense sentit, raó de més per viure la vida de la millor manera possible, sense esperança, sense escoltar cants de sirena, només pel plaer de viure i, si pot ser, sense molestar, mal que sigui com a homenatge als no nascuts.

Subscriu-te per seguir llegint