Sort i dissort en la vida de ZP

Fa molt mala pinta el que està sortint i es dona per vertader de l’afer Zapatero. Es van descobrint coses que presenten un expresident que es va prevaldre del poder i que abusà il·legalment del poder i de la seva influència nacional i internacional.

També es qüestiona el llarg silenci del PSOE, atès que resulta estrany que ningú no ho sabés i que s’atrevís a dir-li: «Ja n’hi ha prou d’enriquir-te d’aquesta manera». I, si bé és cert que ell els ajudava electoralment, això no el justifica ni dona carta blanca per cometre accions que en algun moment se sabran i posaran en perill la permanència de P. Sánchez a la Moncloa. No pot dir Sánchez que Zapatero era algú que l’ajudava, com altres, de bona fe.

El PP i Vox han estat discrets, sense pronunciar-se aïradament; van contemplar en silenci el que estava passant, a diferència d’altres assumptes de corrupció insinuada que podien materialitzar-se o no, com el cas de l’esposa de P. Sánchez, Begoña Gómez.

L’estratègia adoptada últimament pel govern i pel partit, pel PSOE, després d’una tasca ímproba en la defensa de l’honestedat de Zapatero, és, ara, fer-se el sord, mantenir un silenci dolorós i un gelat distanciament, en la mesura que l’embolic l’està convertint en un polític contaminat que pot enverinar qui se li apropa. Es nota la tristesa a la cara d’importants socialistes, que han anat passant de la sorpresa i la incredulitat a acceptar l’evidència.

Una de les frases més sentides: «No ens hauríem pensat de cap manera l’existència de la vida secreta de J. L. R. Zapatero». Tan bon nen que semblava, amb la cara fabricada en model innocent i ingenu. Ho manifesten militants i càrrecs del PSOE i del PSC; també s’han expressat en aquest sentit membres del PP i d’altres partits, dolguts perquè Zapatero és el president de govern que pot acabar a la garjola. Si el fet delictiu es demostra, posa ombres de sospita en el càrrec més important en un sistema democràtic i estén la sospita a altres, sense tenir gaire en compte que «mal de molts, conhort de boigs» o «el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú» —una traducció popular de l’imperatiu categòric de Kant: «Actua només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi en llei universal. No tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai només com un mitjà».

Què diran, com es justificaran, tots aquells periodistes, opinadors i tertulians que no van aplicar a Zapatero la presumpció d’innocència, com una victòria de l’estat de dret? Cal recordar que llavors encara no hi havia cap sentència, només la investigació de la policia. Certa premsa va tractar de faisó exagerada algunes suposades proves incriminatòries, fins i tot feren acudits de mal gust, i tot amb la descarada intenció d’erosionar el PSOE de Pedro Sánchez, que, malgrat tot, es manté impertorbable, com un déu grec, en el búnquer de la Moncloa.

A hores d’ara, que ha passat cert temps, el cas Zapatero descansa adormit perquè altres han aparegut i s’han guanyat grans titulars mediàtics. Però si apareix algú, seduït per les recompenses que ofereix la justícia als infiltrats o als delinqüents penedits, que no han de mostrar remordiment, simplement ganes de delatar, es pot complicar moltíssim la vida de l’expresident, la dels seus amics i la de polítics del PSOE.

Hem sentit paraules molt severes contra Zapatero per part del PNB. Les més fortes han sortit de boca d’Iñaki Anasagasti: «Va ser un càncer per a Espanya i també per a Veneçuela per les seves tasques de mediació i els seus vincles amb el chavisme». Aitor Esteban, president del PNB, s’ha pronunciat en contra i considera la situació actual d’Espanya molt greu per tot el que està passant. De pas, ha qualificat Pedro Sánchez de ser un irresponsable i ha dit que no hauria de seguir al capdavant d’un Govern i d’una legislatura tan judicialitzada.

Una cosa que em va quedar gravada va ser un comentari molt crític d’un dels homes de confiança de Zapatero, un bon assessor. Fins i tot alguns analistes polítics li van atribuir el mèrit d’haver dirigit amb encert la campanya electoral que el va portar a la presidència del Govern. Després de plegar, fastiguejat de conviure amb un president frívol i melindrós, va afirmar que Zapatero veu la política en imatges, no en idees, fins a l’extrem que va elegir la catalana Carme Chacón no per cap qualitat militar especial per ocupar el càrrec de ministra de Defensa (2008-2011), sinó pel fet de ser dona i dona embarassada. Abans de nomenar-la va veure, emocionat, la imatge, la significativa fotografia d’intencions polítiques que faria la volta al món, en la qual Carme Chacón passava revista als militars de l’exèrcit ben quadrats.

El que sorprèn més és que P. Sánchez triés com a col·legues i homes de la seva confiança Ábalos i Santos Cerdán. Encara en aquests moments ningú no ha trobat cap explicació que no fos una reacció desesperada, atès que els polítics amb carrera no li feien confiança o temia que li poguessin prendre el tron.

Subscriu-te per seguir llegint