Fraternitat contra polarització

Les tríades, tres paraules que resumeixen un pensament dominant en una època de la història, són ben conegudes. N’hi ha algunes de negatives, com el trilema de Rodrik, que diu que no es poden donar conjuntament la hiperglobalització econòmica, la democràcia i la sobirania nacional. M’interessen més les positives, entre les quals es troba la de «Déu, pàtria i rei», però potser la que més ha influït a Europa hagi estat la de la Revolució Francesa: «Liberté, égalité, fraternité», perquè és a la base de la construcció europea. La compatibilitat entre la llibertat i la igualtat està al darrere de la discussió entre socialdemòcrates i comunistes.

Avui en dia, la democràcia es troba en perill perquè una suposada eficàcia vol fer creure que la llibertat no és un requisit indispensable. Una joventut addicta a la IA ens diu que podríem prescindir de la democràcia per l’eficiència. Això passa quan confiem en la IA sense control, passa amb una visió ingènua d’alguns règims com el xinès, on el control dels ciutadans es porta amb mà de ferro, però des de fora donen una idea d’eficàcia. Però avui els voldria parlar de la fraternitat, que sol ser la menys citada de la tríada de la Revolució Francesa. Des del meu punt de vista, i aplicada a la democràcia, la fraternitat té molt a veure amb la cohesió social, amb la consideració d’adversari i no d’enemic dels que pensen diferent; seria l’oposat a la intolerància que practiquen avui molts partits. Posaré un exemple.

Aquests dies ha passat un fet que, per exemple, a Alemanya o a la mateixa UE, de moment s’ha evitat. A Alemanya o a la UE el govern està basat en un acord entre populars i socialdemòcrates —i alguns altres grups minoritaris—, centre-dreta i centre-esquerra junts per defensar la democràcia, l’estat del benestar i impedir l’arribada al poder de la ultradreta. Aquí, a les eleccions autonòmiques andaluses, el PP «moderat» de Juanma Moreno es va quedar a dos diputats de la majoria absoluta i ha pogut fer govern pactant amb Vox, el partit de la ultradreta que representa una amenaça per a la democràcia, l’estat del benestar i la ciència. Vox, recordem-ho, clama contra els immigrants o contra el col·lectiu LGTBI perquè són diferents —creu en l’existència d’un arquetip d’espanyol—, nega la ciència, especialment el canvi climàtic —demostrat i els efectes del qual estem patint aquests mateixos dies—, i vol reconduir la Constitució anul·lant l’estat autonòmic, per posar-ne els exemples més emblemàtics.

No hi ha hagut ningú a la socialdemocràcia que hagi pensat a ajudar a fer un govern sense Vox? No calia pactar un govern amb el PP, com s’ha fet a Europa o a Alemanya, sinó tan sols regalar l’abstenció d’uns quants diputats del PSOE o d’algun altre grup. Ho vaig dir en el cas d’Extremadura i ho repeteixo avui. La diferència per als andalusos seria substancial, i els socialdemòcrates volem el major benestar dels ciutadans. L’acció de govern ha de tendir a voler el major grau de benestar per als andalusos, sigui quina sigui la situació en què ens han volgut posar els electors. Amb l’abstenció d’uns diputats evitaríem el dany que la vicepresidència de Vox causarà als andalusos. I ajudaríem el sector moderat del PP en la seva lluita interna.

El 2019, quan Ciutadans va arribar als 57 diputats, Pedro Sánchez li va oferir participar en un govern de centre-esquerra. Albert Rivera va refusar-ho, i això va portar a una repetició electoral en què Ciutadans va caure en la irrellevància i Sánchez va formar govern amb un Podemos liderat per un erràtic Pablo Iglesias, un govern anomenat progressista. Des d’aleshores, a Espanya s’ha implantat un aïllament poc fraternal entre esquerra i dreta. Feijóo i Sánchez no es parlen, es miren a cara de gos i s’aferren: Feijóo, al fet que Sánchez és president il·legal, i Sánchez, a lligar el PP amb Vox. La culpa sempre és de mal repartir, i aquí no entraré en qui és més culpable.

Alguns, com López Burniol, diuen que Sánchez, pactant amb els independentistes i el PNB, s’ha llançat a una carrera cap a l’Espanya confederal, contrària a la idea d’Espanya federal que defensava el PSOE a la Declaració de Granada pactada entre Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba, l’Espanya defensada per Tarradellas i els presidents Maragall, Montilla i Illa. Tot és opinable, però és un fet que Feijóo ha estat deslleial quan mai ha reconegut la legitimitat de l’actual govern i la majoria (?) que el sustenta.

El resultat és que l’actual clima d’intolerància entre les forces polítiques de centre-dreta i centre-esquerra dificulta el funcionament de la democràcia, està provocant enfrontaments a moltes institucions —sigui el cas més evident el de la justícia, o altres com el de les forces de l’ordre—; tot serveix per llançar acusacions a l’altre, i la que surt malparada és la democràcia. Una democràcia sense fraternitat és realment democràcia?

Subscriu-te per seguir llegint