Murat Yakin té la segona millor feina

La pròxima columna l’escriuré ja des de l’exili de Cala Montgó, els meus lectors saben que, com a reconeixement al Vivales, des que aquest va fotre el camp a l’exili, jo també m’exilio cada any. En el meu cas és només durant un mes, perquè no tinc la seva mateixa sort i la resta de l’any treballo.

La d’exiliat no és mala professió, però no consta oficialment com a tal. En aquest de Mundial de futbol m’he adonat que la millor professió del món és la de seleccionador de Suïssa, només cal veure la pinta que gasta Murat Yakin, que així es diu. Exagero, la millor feina del món és ambaixador espanyol en la Unesco, però per a aconseguir-ho cal ballar com una adolescent en comiat de soltera durant un míting de Pedro Sánchez, i això no està a l’abast de gairebé ningú, d’aquí que Miquel Iceta es guanyés el lloc sense esforç, fent només el que li demanava el cos. Ara viu a París sense fotre ni brot, que és el que se li exigeix a un ambaixador davant la Unesco, i essent, amb raó, l’únic home del món que no enveja el seleccionador suís. Iceta du a terme sense descans el que Pla qualificava de «vida cubana»: passejar, anar al cinema i llegir el periòdic. I per postres, a París.

Un veu Murat Yakin durant un partit, despreocupat, elegant, amb la cabellera mig canosa pentinada enrere, la jaqueta de marca i les ulleres de moda, i se l’imagina en el tercer matrimoni, per descomptat amb una joveneta. Excepte la bicoca de l’Iceta, no hi ha lloc de treball més tranquil, ja que els suïssos tenen el futbol lluny de les seves preocupacions, molt per darrere de la xocolata, els rellotges de cucut, les vaques, el secretisme bancari, la neteja als carrers, Guillem Tell, uns glops de Rivella, les navalles multiús i convertir en ciutadans disposats a dutxar-se cada dia a uns quants llacistes que s’hi van instal·lar un cop van descobrir que, per a independència, la suïssa i, per a opressió, la de francs suïssos oprimint la cartera. Potser per això, perquè els importa un pebrot el futbol, Suïssa compleix papers més que dignes en les competicions. Un jugador suís falla un penal decisiu i en tornar al seu país la senyora li diu que amb l’excusa del futbol fa dies que no baixa les escombraries, mentre que un colombià es fa un gol en pròpia porta i s’arrisca a rebre un tret al cap. La pressió no és la mateixa.

Els joves, inexperts ells, somien aquests dies amb ser Haland, Messi, Mbappé, Yamal o Kane -algun raret també hi deu haver que es depila les celles per a ser Cristiano-, però els que ja tenim una edat per a saber de què va la vida, no tenim dubtes: volem ser Murat Yakin (excepte Iceta, no sé si ho he dit abans). Una feina que consisteixi a reunir una vintena de nois que sàpiguen jugar una mica a futbol, ja és per si mateixa envejable, però si a més a més, a ningú li importa el resultat que aconsegueixi i cobra 3,4 milions a l’any, col·locats en un banc suís i pagant menys impostos que vostè i jo, a ningú estranya que durant els partits de Suïssa, a la banda hi hagi un paio amb pinta de play boy vividor, fins té una retirada a Philippe Junot.

L’únic problema que Murat Yakin podria tenir en la vida que li ha estat donada, és que -segons m’he informat- la seva dona és vegetariana i és la que cuina a casa. Doncs ni així. Per a evitar disputes, té per costum anar a menjar de restaurant, de manera que tots dos hi surten guanyant: així es resolen els conflictes a Suïssa, no és estrany que l’ONU hi tingui unes oficines.

Ignoro quan es convocaran oposicions a seleccionador de Suïssa, imagino que, com que a ningú importa si guanya o perd, el càrrec és vitalici (fa anys que observo amb enveja a Yakin a la banda, ni tan sols ha perdut cabell, maleït siga). Per si de cas queda vacant -dono per fet que no serà a causa d’un atac de cor- quedi constància des d’aquí, davant la Federació Helvètica de Futbol, la meva candidatura al càrrec, no tinc tants cabells però, com ell, vaig jugar de defensa en la meva joventut, i a despreocupat no hi ha qui em guanyi. Preferiria allò de la Unesco, però una vegada ha aconseguit el seu objectiu de viure bé, l’Iceta no deixarà anar l’ambaixada. A més, no em veig saltironejant i xisclant al costat de Pedro Sánchez perquè es fixi en mi, hi ha coses de les quals un no és capaç.

Subscriu-te per seguir llegint