Pecats d’«istiu»

Dines a la feina, avui? Somric mentre llegeixo el whatsapp que m’acaba d’enviar la Mila. És clar, li contesto. «Jo també! Dinem ràpid i abans de tornar a entrar fem un cafè amb gel?», em diu. «Millor un gelat», escric, sense opció a rèplica. Encara que continuo enyorant La Bombonera i els seus espectaculars gelats artesanals (sobretot, els de rosa i de violeta: no hi havia res més bo al món!), ja no puc deixar de pensar en el gelat de Taormina que em cruspiré per donar-me ànims per a la tarda de feina.

Quedem a la pujada del Pont de Pedra, i no ens fem ni dos petons, de la calor que fot. «Gelat, no?», em diu ella, picant l’ullet. «Porto hores somiant-lo!», contesto, i caminem a pas feixuc, aplatanades pels quasi 40 graus que cauen del cel: la gelateria, a tocar de la plaça Catalunya, ens sembla llunyíssim. Ella es demana un gelat de fruites del bosc i coco en terrina. Jo demano el meu de Taormina en cucurutxo. No em sé resistir a la galeta cruixent que sosté en equilibri precari la bola.

Busquem un banc a l’ombra i ens hi asseiem, sense parlar, cadascuna concentrada en el seu caprici. La Mila va fent amb la seva cullereta. Jo ataco a pèl. Fa tanta calor que el gelat es desfà i degota galeta avall, embrutint-me les mans, però jo no penso deixar escapar ni una mica d’aquest plaer glaçat: ressegueixo els regalims amb la llengua, em llepo els dits, i somric, feliç, mentre clavo queixalada al cornet. A la Mila se li escapa el riure. «T’ho estàs passant teta, no?», em diu. «Crec que si la iaia em veiés, em faria anar a confessar!», admeto.

«Però a veure, amb aquests istius infernals que fa, quin pecat guai ens queda si no és el de la gula?», em justifico. «Perquè la luxúria deixem-la per a l’hivern, Mila. Que només d’imaginar-me ara un polvo, m’agafen tots els mals». «Ai, no! –corrobora ella–. Amb aquesta calor! A en Pau no el deixo ni acostar, ni tan sols a la dutxa!» Ara soc jo la que ric, imaginant-me l’escena. «I com us ho feu, per dormir al mateix llit?», li demano, pensant en la de voltes i voltes que faig jo en el meu, buscant el raconet menys calorós o una mica de corrent d’aire. «Sí, doncs posant l’aire condicionat, però a mi no m’agrada gens, o sigui que moltes nits me’n vaig al sofà perquè no suporto l’escalfor que desprèn en Pau», m’explica.

Jo ja m’he acabat de cruspir l’últim tros del con de galeta, i la Mila està a punt de finiquitar el seu gelat. Quan es posa la darrera cullerada a la boca, suspira. «O sigui que sí, l’únic pecat que ens queda a l’istiu és la gula, Anna», diu, amb veu de satisfeta. «I la mandra, Mila: no oblidem la mandra». A les dues ens ve al cap una imatge encara millor que la de menjar-se un gelat: fer-ho estarrassades en una tumbona a l’ombra d’un arbre i al costat d’una piscina, sense res més a fer que veure el sol reflectir-se en l’aigua. Somriem, extasiades per uns segons, just abans d’aixecar-nos i, arrossegant els peus, tornar cap a la feina (satisfetes, això sí).

Subscriu-te per seguir llegint