Les persones del 2x1

L’escena transcorre així: matinada, vestits de festa, talons d’agulla, camises obertes, torsos treballats, cabelleres elles, serrells llisos ells. Tots guapos. S’acosten a la cua, a la cua eterna, caminen amb pas ferm i somriures Profident. El guarda de seguretat els observa, s’ajusta l’auricular que duu a l’orella, assenteix amb el cap i els obre el cordó de vellut vermell. Benvinguts, diu. El grup dels escollits passa com una exhalació per davant de tothom, deixant enrere la seva fragància amb tocs d’almesc i pàtxuli. Sempre havia volgut pertànyer a aquell club selecte i, en canvi, soc la que porta unes vambes, es venta amb un flyer que li ha donat unes relacions públiques d’un local i es disposa a fer-se la simpàtica amb el porter per aconseguir un 2x1 en les entrades de la discoteca. Hi ha persones a qui obren pas i d’altres que fem cua.

M’agrada observar els gestos que transmeten triomf i èxit. Entrar en un restaurant i que et coneguin pel nom, que et reservin la taula de sempre, que sàpiguen que ets al·lèrgica a l’all i el punt de cocció que t’agrada per a la carn n’és un. No tenir la necessitat de comparar preus o haver d’esperar les rebaixes per regalar-te un caprici n’és un altre. Potser és per la meva tirada cinèfila, però la imatge d’un client sortint d’un local i rebent les claus del cotxe a la porta desprèn un èxit aclaparador. De moment, no m’ha passat res d’això, tot i que tot arribarà.

Amb aquesta calor que cau sobre els nostres cossos com si fos una llosa de ciment, redueixo al mínim la meva activitat. Em passo hores estirada a terra, al menjador de casa, i penso. O ho intento. L’altre dia vaig fer una llista de situacions que, per a mi, suposarien assoliments vitals. Un d’ells seria arribar als llocs sense haver d’utilitzar el cotxe. El vehicle, i tot el que comporta, incideix molt negativament en la meva qualitat de vida. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, vaig anar a banyar-me a una platja propera a les vuit del matí i vaig haver de tornar a casa perquè no vaig trobar cap plaça d’aparcament. És més, dos conductors es van insultar mútuament per l’últim espai lliure. Una bogeria sense sentit.

Una altra meravella seria no tenir la necessitat de saber en quin dia em trobo. Aquella sensació que s’aconsegueix quan estàs a punt d’acabar les vacances i en què tant és si és dilluns, dijous o diumenge és benestar en majúscules. Com també ho és no tenir l’obligació de fer servir un despertador i poder dormir a cor què vols i segons em demani el cos. Em sentiria triomfadora si pogués esmorzar cada dia un tros de sobrassada de la meva amiga Maria o una mica de pernil ibèric sobre un tros de pa mallorquí i un bon raig d’oli d’oliva. Començar el dia amb aquestes delicatessen és èxit existencial assegurat.

Voldria ser la dona glamurosa a qui obren el cordó per deixar-la passar de franc, però la realitat és la que és. Soc de les que suporten la calor estirades a terra imaginant que, durant les pròximes vacances, no conduiré, dormiré i gaudiré de la gastronomia més essencial. Gens malament.

Subscriu-te per seguir llegint