Que parlin les urnes

Hi ha moments en la vida pública en què la continuïtat deixa de ser una virtut i es converteix en una coartada. Hi ha moments en què resistir no és liderar, sinó ajornar una decisió inevitable. I hi ha moments, també, en què l’ètica no pot continuar subordinada a l’estratègia, ni el compromís polític pot quedar reduït a una simple lluita per la supervivència. Aquest país es troba en un d’aquests moments. Per això és escaient dir: president Sánchez, deixeu-ho córrer!

La política democràtica només és digna d’aquest nom quan està sostinguda per alguna cosa més que el càlcul del poder. Governar no és només sumar majories parlamentàries, resistir ofensives dels adversaris o gestionar equilibris interns. Governar és assumir una responsabilitat moral davant la ciutadania. És entendre que la confiança pública és un bé fràgil, difícil de guanyar i molt fàcil de malmetre. Quan aquesta confiança es deteriora, quan la degradació institucional s’estén, quan els ciutadans comencen a percebre que el poder s’utilitza abans per protegir-se que per servir, el problema ja no és només polític: és ètic.

L’ètica pública no és una decoració per als discursos solemnes ni una paraula de cap de setmana per als mítings. És el nucli mateix de la legitimitat democràtica. Sense ètica, la política esdevé una tècnica buida; sense compromís, es converteix en una carrera personal; sense exemplaritat, es transforma en cinisme. I el cinisme és, probablement, el verí més destructiu per a una democràcia atès què no només erosiona governs, sinó que sobretot erosiona la fe dels ciutadans en la possibilitat mateixa d’una vida pública decent.

Quan la corrupció apareix –sigui com a delicte provat, com a trama de favors, com a colonització partidista de les institucions o com a simple tolerància davant comportaments indignes–, el dany va molt més enllà dels seus protagonistes directes. La corrupció destrueix la idea que les institucions són de tothom. Converteix l’administració en botí, la representació en intercanvi i el servei públic en refugi d’interessos particulars. Potser el més greu no és només el diner robat, l’endoll col·locat o el contracte manipulat. El més greu és la pedagogia social que deixa al darrere: la idea que tot s’hi val, que ningú no arriba net al poder i que la decència és només una façana. El cinquantè aniversari de la designació pel Rei d’Adolfo Suárez com a president del Govern d’Espanya –3 de juliol–, per cert gens commemorat, ens serveix per a dir que almenys un hi arribà net de tot escàndol de corrupció i va sortir i morir immaculat (i pobre, amb la seva casa embargada) de tot pecat d’abús de poder i d’amiguisme; lliure de corrupció. 

Cap partit amb vocació històrica no pot conviure massa temps encerclat per cent vint-i-sis imputats, alguns amb condemna damunt seu. El PSOE, precisament pel que representa, té encara menys marge que altres per mirar cap a una altra banda. No parlem d’una sigla qualsevol ni d’una maquinària electoral sense memòria. Parlem d’un partit que forma part central de la història democràtica espanyola, de les conquestes socials, de la modernització institucional i de moltes de les esperances col·lectives que han marcat dècades. Justament per això, perquè el seu pes és tan gran, la seva decadència moral faria encara més mal que la d’altres formacions.

Mantenir viu el PSOE no significa mantenir-lo al Govern a qualsevol preu, com pretén el seu secretari general, Pedro Sánchez. Aquesta seria una confusió letal. Un partit no continua viu perquè conservi ministeris, ni perquè guanyi temps, ni perquè aguanti una legislatura entre escàndols, desgast i desconfiança. Continua viu quan conserva una relació recognoscible amb els seus valors fundacionals, quan és capaç de rectificar, quan sap separar-se dels qui l’embruten i quan entén que, de vegades, perdre poder institucional és l’única manera de salvar l’autoritat moral. Hi ha derrotes que regeneren i victòries que podreixen.

Si el PSOE vol continuar sent una eina útil per a la majoria social, ha d’assumir que la seva primera obligació no és blindar un lideratge ni estirar una majoria precària, sinó preservar la credibilitat i la respectabilitat d’un espai polític que ha estat essencial per a Espanya. La pitjor manera de «salvar» el partit seria confondre’l amb la sort personal del seu secretari general. Cap projecte col·lectiu no hauria de dependre tant d’un nom propi que acabi arrossegat amb ell quan arriben els temps difícils. Els grans partits es demostren grans quan saben renovar-se, no quan s’immolen per no admetre els errors. La cruïlla d’avui és saber triar.

En aquest punt, el compromís demana alguna cosa més que discursos d’autojustificació. Demana exemplaritat. Demana límits. Demana entendre que hi ha una forma honorable d’exercir el poder i una forma honorable de renunciar-hi. Dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions no és, en aquest context, un acte de fugida. És un acte de responsabilitat democràtica. És retornar la paraula als ciutadans. És reconèixer que, en una democràcia madura, quan la desafecció creix i la confiança institucional es veu afectada, no n’hi ha prou amb apel·lar a la legalitat formal o a l’aritmètica parlamentària. Cal recuperar legitimitat política directa. I això, ho té difícil el PSOE si el seu secretari general i president del Govern no dissol el Parlament i convoca eleccions, atès que aquestes no són un càstig a la democràcia, sinó el seu mecanisme de ventilació.

Subscriu-te per seguir llegint