Puigdemont, a trencar-ho tot

Com que qui no té feina, el gat pentina, mentre espera a veure si aquest estiu pot tornar a Girona, Carles Puigdemont va penjar un vídeo de la tempesta que va afectar a la zona de Brussel·les el passat 28 de juny, acompanyat de la següent piulada: «Aquesta nit, hem tingut un episodi de tempesta elèctrica, pluja i vent molt intensos, que s’ha ajuntat als dies més calorosos mai enregistrats. Fins al més negacionista de tots els negacionistes del canvi climàtic ha quedat estabornit per aquest bany de realitat».

Això ho va escriure tres dies després que Junts s’aliés amb PP i Vox per aprovar una moció demanant la dimissió de Pedro Sánchez i una qüestió de confiança, que obriria les portes a un govern Feijóo/Abascal. No sé si Puigdemont sap que una de les propostes més emblemàtiques de Vox és la negació del canvi climàtic. El programa electoral dels ultradretans a les eleccions generals de 2023 contemplava la «derogació de la Llei de Canvi Climàtic», i a les comunitats autònomes on governa amb el PP ha condicionat els pactes de govern a la imposició d’una agenda negacionista que rebutja el Pacte Verd Europeu. El partit d’Abascal ha exigit eliminar termes com «canvi climàtic» de les institucions i les polítiques autonòmiques. El pacte PP-Vox a la Junta d’Andalusia, signat la setmana passada, no admet dubtes: «Rebuig a les imposicions d’agendes ideològiques (per a ells, la lluita contra el canvi climàtic és ideologia d’esquerres) en matèria de Medi Ambient». No cal ser massa espavilat per saber que serà una de les condicions que imposarà Abascal per investir Feijóo, igual que elevar la despesa militar al 5%, com exigeix Trump. I, a Espanya, o governa Pedro Sánchez o governa Feijóo amb el programa de Vox.

La veritat és que Puigdemont, desesperat per la fuga de vots cap a Aliança Catalana, necessita a PP i Vox, i a la ultradreta espanyola li cal un nacionalisme català radicalitzat. L’independentisme sempre ha crescut amb el PP al govern (imaginin-se ara amb Abascal manant), de la mateixa manera que Vox és un fill del procés. Tot i existir un creixement global dels partits d’ultradreta, l’1-O va ser la plataforma de llançament de Vox, que havia concorregut, sense pena ni glòria, a les eleccions europees de 2014, a les municipals i autonòmiques de 2015, i a les generals de 2015 i 2016, on, ja amb Santiago Abascal de candidat, no va superar 0,2% dels vots. I la llei d’amnistia ha acabat de consolidar la ultradreta. Acció-reacció. S’autoalimenten.

Puigdemont, Feijóo i Abascal tenen els mateixos objectius: carregar-se el govern socialista. L’expresident català ja ho va intentar el desembre de 2024, just un any després de la investidura de Sánchez, quan va registrar una proposició no de llei per instar al líder socialista a sotmetre’s a una qüestió de confiança, que va retirar dos mesos després. I no oblidem que el passat mes d’octubre va anunciar que trencava amb el PSOE. Junts ha tornat a distanciar-se molt de la moderació i del possibilisme de l’antiga Convergència, que alguns deien que havia recuperat. Només cal llegir el que escriuen a les xarxes socials els dos principals homes de confiança de Puigdemont, Josep Lluís Alay i Gonzalo Boye, contra el PSOE, Zapatero, Sánchez, ERC, Junqueras, Rufián, Illa i tot el que es mou. Alay, fins i tot, ha escrit que «la misèria humana no té límit», referint-se a Miquel Roca per haver declarat que «la grandesa de la història d’Espanya és la capacitat d’integrar la diversitat».

Màrius Carol va escriure el passat 28 de juny a La Vanguardia que «Sánchez i Feijóo no saben com fer anar Junts, que s’ha convertit en un artefacte fora de control (...) Hi ha dubtes raonables a totes dues formacions que sàpiguen on van, fins i tot de si van a algun lloc». També Iván Redondo retreia, en el mateix diari a Junts que oblidés la gran deslleialtat dels populars al PSOE en els indults i l’amnistia». Puigdemont és una persona capaç de qualsevol estirabot, res que sigui positiu, no li importa trencar-ho tot, però, si Màrius Carol i Iván Redondo haguessin llegit el que va escriure Josep López de Lerma el 14 de desembre de 2024 al Diari de Girona, ho entendrien una mica millor: «Resta molt lluny (referint-se a Puigdemont) d’entendre que la política no és altra cosa que l’acció organitzada per millorar el conjunt de la societat; dit d’una manera més clara, és l’assoliment del bé comú»́. I concloïa López de Lerma, de qui Puigdemont va ser col·laborador a CDC durant molts anys, que té «una obsessió megalòmana».

Subscriu-te per seguir llegint