La burocràcia ataca la cultura

Quan els directors d’equipaments culturals dediquen més temps a contractes, licitacions i tràmits que a pensar projectes, programar o treballar els públics, alguna cosa falla. Quan Íngrid Guardiola deixa el Bòlit per allunyar-se de la pressió burocràtica, tenim un problema. I si, un any després, Elena Carmona, en la recta final de la seva etapa al capdavant del Teatre Municipal, ho ratifica, salten les alarmes.

La burocràcia, creada per garantir transparència i control, acaba empobrint allò que hauria de protegir. I això, a Girona, se sap prou bé. No cal recordar al titular de Cultura de l’Ajuntament el seu brillant paper en tot el drama del Truffaut. L’administració exigeix innovació, mediació i nous públics, però no adapta les eines de contractació. Les licitacions acaben premiant massa sovint el preu i no la qualitat, mentre els recursos que haurien d’anar a artistes, produccions i comunicació es consumeixen en gestió administrativa.

És un còctel mortal que no fa res més que posar pals a les rodes a la cultura. I el més greu és que després els mateixos responsables polítics es lamenten que els equipaments no arrisquen, que costa arribar a nous públics o que falten projectes ambiciosos. Potser, abans de reclamar, haurien de començar per deixar treballar.

De l’entrevista que aquest diari publica avui amb Carmona, abans que marxi a Sevilla, també sorprèn que l’Ajuntament no permeti instal·lar cartelleres amb la programació del Municipal a l’entrada de l’edifici. Tampoc no ho ha deixat fer mai al Modern pel Truffaut. Volen equipaments oberts, visibles i connectats amb la ciutat, però els neguen fins i tot un aparador. La cultura no només queda atrapada entre expedients: a Girona, de vegades, també l’amaguen.