El món està trencat

Hi ha gent que té més diners que neurones. Com en tot, també en això és difícil trobar l’equilibri. Quan el desajust es generalitza, en la vida col·lectiva es produeixen desgràcies que són un reflex de la suma de les dissorts individuals. Volem dir que la riquesa està mal repartida, vaja. Hi ha una paraula que m’agrada: homeòstasi. És el conjunt de processos pel qual un organisme conserva relativament estables les seves condicions internes malgrat els canvis de l’exterior. El cos humà, per exemple, manté la temperatura al voltant dels 36 o 37 graus independentment del fred o la calor que faci a fora. I el nivell de sucre a la sang es regula gràcies a la insulina. Quan un valor es desvia, l’organisme activa respostes per retornar-lo al rang adequat. Parlem, en fi, d’un equilibri dinàmic, perquè no deixa d’actuar en funció de les necessitats de cada moment. Em sembla admirable aquesta complicitat existent, no ho sé, entre el pàncrees i el fetge o entre aquests i el sistema circulatori o respiratori, per referir-nos només a tres o quatre enginys corporals. La veritat és que tant vostès com jo, estimats lectors -i lectores, és clar, puto genèric disfuncional-, ens estem comunicant ara mateix gràcies al fet que les nostres constants es mantenen miraculosament invariables.

Atès que la societat és un cos, em pregunto si ha estat capaç, al llarg dels temps, de mantenir aquests contrapesos indispensables per a la vida i em responc que no: d’aquí les guerres, les injustícies, les desigualtats i les catàstrofes humanitàries que constitueixen l’argument principal d’aquesta disciplina que anomenem Història. O sigui, que el món sempre ha estat trencat -encara que, curiosament, en marxa-, i amb l’aspiració, vull suposar, de reparar-se per posar d’acord els diferents aparells que el componen. I aquí és on em pregunto si és possible l’homeòstasi del cos social havent-hi tanta gent com Elon Musk o Trump -per evitar exemples domèstics-, el capital econòmic dels quals és molt superior a les seves capacitats mentals. I aquí és on em responc novament que no, és a dir, que els béns de l’univers, perquè la cosa funcioni, haurien d’estar repartits tan equitativament com les neurones. En cas contrari, estem condemnats a sobreviure en col·lectivitats neurastèniques.