Temps de Mundial

Com faig sempre que arriba aquest esdeveniment intento harmonitzar la meva agenda, viatges i compromisos, sempre que sigui possible, al calendari i horaris de partits del Mundial de futbol. Quatre anys entre campionats és un període prou llarg per vincular-ho fins i tot a esdeveniments personals, com una fita. Sobretot quan ets jove i el temps sembla transcórrer més lentament. No tinc records del mundial d’Anglaterra del 66, gairebé amb set anys, més enllà d’un pòster a l’habitació de la selecció campiona, Anglaterra, amb dos Bobbys, Moore i Charlton. Els vaig mitificar sense gairebé veure’ls jugar: llavors la tele només oferia partits internacionals quan hi havia pel mig un club espanyol o la selecció. Després ja seria una altra cosa. Pel Mundial de Mèxic-70 i d’Alemanya el 1974 no em perdria cap partit i les fotografies de totes les seleccions empaperaven l’habitació. A la final a l'estadi olímpic de Múnic va guanyar Alemanya, però qui s’endugué la glòria perquè va revolucionar el futbol fou l’Holanda de Johan Cruyff, subcampiona.

Com a futbolero hi ha algunes coses que em criden l’atenció: la manera en què Espanya s’ha plantat a les semifinals de forma pràctica i sense fer res de l’altre món o l’eficiència golejadora de les grans estrelles del futbol actual com poden ser Messi, Mbappé, Dembélé, Kane o Haaland, tot esperant un esclat de Lamine Yamal. També hi hem d’afegir com França reforça la seva candidatura a campió a cada partit que passa, la resiliència argentina o els anglesos o noruecs que no renuncien a un protagonisme (aquesta nit passada hauran quedat resolts els quarts de final). A semifinals l’enfrontament entre França i Espanya sembla apassionant. Dos campions mundials de les darreres dècades. L’única final d’un Mundial que he vist personalment fou la de França de 1998, guanyada pels blaus 3-0 contra Brasil. La França de Zidane. Aquella final va estar marcada pel desmai o col·lapse emocional que va patir Ronaldo, l’estrella brasilera, a l’habitació de l’hotel poques hores abans del partit. Una tema mai del tot aclarit que va deixar en estat de xoc els brasilers.

Aquell mundial del 98 fou la recuperació de la dignitat futbolística francesa. Era la selecció multicolor i multiracial de la qual n’estaven orgullosos, ara tot això s’ha complicat una mica més. Vaig veure la final amb el director de cinema José Luis García i en sortir del camp embussats dalt d’un taxi que ens portava a poc a poc cap al centre de París presenciàvem embadalits la festa joiosa de la nova França. Si això es repeteix diumenge vinent poden donar per segur que els aldarulls i disturbis estan assegurats. La victòria de França trencava amb el malefici del desastre de la semifinal del mundial d’Espanya el 1982 quan varen caure injustament davant d’Alemanya. L’equip que liderava Platini feia un joc amb classe i finor. Els van caldre setze anys per recuperar-se, uns temps en què varen arribar a no classificar-se per a dos mundials.

En el cas de l’altre participant en la semifinal de dimarts, Espanya, es pot dir que aquell mundial de 1982 fou una desfeta molt pitjor que la dels francesos. Es va perdre amb Hondures, empatant amb Irlanda i guanyant a Iugoslàvia fins que Alemanya ens enviava a casa. De fet, ja hi érem com amfitrions. El seleccionador espanyol era un uruguaià fill de pares gallecs immigrants: José Emilio Santamaría, qui s’havia fet un nom futbolístic com a jugador de l’etapa mítica del Real Madrid de Di Stefano i havia estat set anys com a entrenador de l’Espanyol. La pressió que es va sotmetre a la selecció va ser salvatge. El mundial de «Naranjito», que era la mascota oficial, va tenir molts problemes: desastre pel que fa a la venda d’entrades, ja que molts estadis eren buits i un estat financer impossible per pèssima gestió.

A la meva primera etapa professional de Madrid recordo que sovint hi havia reunions al Congrés dels Diputats de la comissió de liquidació del mundial del 82 sis o set anys després d’acabar fins que finalment un pacte discret entre PP i PSOE ho va resoldre com fan sempre els dos partits d’estat amb aquests assumptes. El que sí que em va cridar l’atenció és el que va passar amb José Emilio Santamaria, mort aquesta passada primavera als 96 anys. Se’l va considerar una mena d’apestat i amb 55 anys es retiraria amargat del futbol. Va obrir una fàbrica de pa amb botigues a Madrid i no en va voler saber res més. A Espanya li va costar tres dècades trencar amb la imatge frustrada i ferida de la fúria espanyola de l’any 82 pel jogo bonito»oferta al Mundial de Sud-àfrica.