«El cierre de la mente moderna»

Aquest era el títol d’una obra força emblemàtica del filòsof Nord-americà Allan Bloom, publicada el 1987 i prologada en la seva edició en espanyol pel prestigiós sociòleg català Salvador Giner. Provoca un impacte turbulent rellegir-la quasi 40 anys després, ja que el que s’analitzava i advertia llavors sobre com estava evolucionant de forma preocupant l’ensenyament en general, la formació al llarg de la vida i l’abandonament de les humanitats, pren avui una dimensió cent vegades pitjor o una simple i encertada distopia del que ja està passant.

Cal contextualitzar aquest advertiment sobre la crisi intel·lectual, de valors i de formació humanista, amb l’actual i creixent omnipresència i omnipotència de la tecnologia en tots els àmbits de la vida quotidiana, però especialment en l’ensenyament públic, allà on van a parar les primeres contradiccions del sistema, avui molt augmentades, i més que ho seran si tot el sistema educatiu formal i no formal, tota la comunitat educativa, la societat civil i tots els polítics que tinguin un mínim d’assessorament prospectiu no posen fre d’una vegada, amb moratòries, cancel·lació de contractes, etc., a la pressió dels lobbies tecnològics i a seguir utilitzant com a trampolí per penetrar a la societat els infants, adolescents i joves, els mestres i professors i, per derivació, les famílies.

Les contradiccions poden ser tan brutals, si no es produeix aquest «reset», que un probable esclat social s’albira a l’horitzó si no es fa i si, a més, es legitima ara la utilització de la IA dins i fora dels centres d’ensenyament, d’on sortiran mesures «fent veure que fem», com amb els mòbils...

Cal destacar que la deriva que ja apuntava Allan Bloom el 1987 als EUA ja l’advertia a Espanya el sociòleg i professor Sergio Vilar, en les mateixes dates, a El futuro de la cultura, una altra alerta de cap a on anava l’ensenyament.

Però no ens hauria de sorprendre l’abandonament de les humanitats. Cal anar més enrere. Recordo un monogràfic de la desapareguda revista Agermanament, l’any 1978, on podíem copsar les directrius de la Trilateral Commission -un think tank globalista- per a Europa, on es mostrava el camí a seguir per tal de fer més «governables» les democràcies europees, excessivament plurals, respectuoses amb l’alternança en el poder, la tolerància per la pujança de les esquerres, el poder dels sindicats i unes universitats que no podien seguir sent un focus de pensament crític i rebel·lió cultural -encara coïa el Maig del 68-. Doncs una de les receptes va ser retallar progressivament, en els sistemes educatius europeus, la presència curricular i la projecció social de les humanitats...

Sigui per les necessitats del mercat o d’aquestes directrius, més la posterior irrupció de la digitalització, les xarxes socials i ara la IA, és evident que la davallada que hi ha des de fa anys -dècades- de les humanitats, sobretot al nostre país, més papista que el Papa en matèria tecnològica, ja que som molt esnobs, és que, si no s’ha tocat fons en buidar de contingut el sistema educatiu, poc li falta. Tan poc que ara ja crema la situació. Com que ja s’està tocant fons i és una evidència el malestar social que hi ha no només dins la comunitat educativa, sinó també fora, cal començar a apagar focs creant opinió.

Com que es veuen a venir quelcom que no té nom, ni forma, ni moment, però que pot fer saltar pels aires el que l’antropòleg Manuel Delgado anomena la dictadura tecnocràtica dels pedagogs, que jo diria la dictadura pedagògica dels tecnòlegs -els pedagogs han quedat apartats per la tecnologia-, igual que els polítics al front, abduïts per la innovació tecnològica, ja que així poden dissimular millor la seva incapacitat per a la gestió educativa; ara, com dic, toca a sometent i certs consultors tecnològics, els mateixos que durant més de 25 anys han assessorat aquesta dictadura i passejat pels platós de TV i ràdio, fent entrevistes i articles en premsa i, en fi, legitimant les bondats de la digitalització i la innovació tecnològica en el món educatiu, ara tenen la santa barra de recomanar als joves que escriguin i llegeixin més i ho facin a mà i en paper! Quan durant molts anys tot un grapat -minoritzat i silenciat- de pedagogs, formadors, psicòlegs, pediatres i científics socials hem estat alertant sobre la deriva digital i l’abandonament de la pedagogia «tradicional».

Algú creu que el capital humà d’un país es pot conrear i projectar com a recurs humà i valor afegit en el temps, si la majoria de joves -i no tan joves, i molts polítics- estan més pendents de Facebook, YouTube, Instagram, TikTok, WhatsApp, WeChat, X -Twitter-, LinkedIn, Snapchat, Pinterest, Telegram, Viber, Line, Messenger, Discord, Slack, BeReal, Tagged, Flickr, Dribbble, i així podríem continuar, afegint ara, a més, les aplicacions d’IA, que de pensar, llegir i escriure? El «cierre de la mente moderna», per no dir la mort de la intel·ligència humana, s’està produint davant nostre. No podem ser còmplices del magnicidi a gran escala que s’està perpetrant -recordem que qui perd els orígens perd la identitat- dels referents, models, exemples i guies que ens han portat fins aquí, es diguin Plató, Kant, Rousseau, Adorno, Habermas, Nietzsche, Russell, Da Vinci, Camus, Kafka, Gandhi, Homer, Virgili, Goethe, Montesquieu, Shakespeare, Baudelaire, Dante, Maquiavel, Proust, Balzac, Zola, Sèneca, Pascal, Descartes, Sòcrates, Weber, Spinoza, Tucídides, Kierkegaard, Rilke, Schopenhauer, Aristòtil, Sartre, Hegel, Kuhn, Hobbes... Curiosament, molts d’aquests referents universals se’ns refreguen avui per la cara per Google News cada dia als nostres mòbils, vulguem o no, com si ens recordessin: que ingenus que sou, la felicitat es troba amb l’algoritme.