Un passeig de mar sense mar

Els blanencs tenim un tresor: El Passeig de Mar. Un passeig que comença prop de Sa Palomera, l’emblemàtica primera roca de la Costa Brava i, en direcció nord, porta els vianants fins a la Font de la Verge del Carme, la referència fina abans d’arribar a la zona portuària: pàrquing, espai de lleure, port pesquer, accés al Club de Vela, llotja del peix. En direcció sud i gairebé fins a la desembocadura de la Tordera, el llarguíssim Passeig de S’Abanell li dona continuïtat.

Cada blanenc té les hores, els dies i fins i tot les estacions preferides en les quals gaudir del Passeig de Mar. Joaquim Ruyra o Josep Pla, amb tota certesa, farien una acurada fotografia literària amb la descripció de cadascun dels trams: del que hi ha i del que es veu des d’allà. També dels canvis de llums, d’ombres, de perspectives, de paisatge humà que ofereix el passeig en cada moment i en cada època de l’any. El mes de juliol ho tindrien, però, una mica més magre. Durant les tres setmanes que les diferents fires, tómboles i atraccions (?) planten campament en un tram que es perllonga més de la meitat del passeig, el mar desapareix de la vista dels ciutadans. Els que passegen, els que fan esport, els que s’asseuen a la terrassa de bars i restaurants no poden parlar d’una estona de lleure, de gaudi o de calma davant del mar. Alguns tindran vistes al tren de la bruixa, altres a una xurreria, altres a uns llits elàstics, etc.

Fa molts anys que el fenomen es repeteix durant les setmanes de la Festa Major. Una Festa Major que els anys setanta durava al voltant de vuit dies -els historiadors ho poden precisar amb detall- i, amb el temps, va anar passant a deu dies, després a quinze i enguany a vint-i-un! Perquè els blanencs no associem la durada de la festa als quatre o cinc dies dels actes centrals (pregó, ball de morratxes, focs artificials, concerts, etc.) Els blanencs mesurem la durada de la Festa Major pels dies que el Passeig de Mar és envaït per les esmentades atraccions. Les arques municipals en diuen bé, segur! I el sector de la restauració que monopolitza, durant tot l’any, una bona part del passeig, també. No crec, però, que ni tots els blanencs ni tots els visitants comparteixin les mateixes sensacions.

Parlant de sensacions, hi ha unes quantes circumstàncies objectives que degraden i/o enlletgeixen el Passeig de Mar de Blanes. Algunes de comprensibles i que, des d’una lectura benvolent, tenen una certa lògica. Com l’overbooking de taules i cadires que fan alguns locals per aprofitar al màxim la temporada i que generen, puntualment, alguns taps d’ampolla. A l’estiu tota cuca viu! Toca viure i deixar viure. D’acord. D'altres, en cas d’enumerar-les totes, correria el risc de ser declarat tiquis- miquis major de la vila. N’hi ha una, però, difícil d’obviar: de com el Passeig de Mar de Blanes s’ha convertit en molts trams en un enorme pàrquing de motos i motocicletes (i d’alguns cotxes!). Uns pàrquings no oficiosos, no reglats i multitudinaris que no només degraden l’estètica del passeig, sinó que suposen una veritable barrera per accedir-hi des de la vorera dels edificis.

El temps passa i el setembre sempre acaba arribant. Llavors tot es va posant al seu lloc. Blanencs i visitants podem tornar a gaudir del nostre magnífic Passeig de Mar. Amb vistes al mar i amb algunes motocicletes menys.