Un Nobel per a ella

Diumenge al matí, aviat. A la taula del costat esmorzen un home gran i una nena de sis o set anys, suposo que la seva neta. La nena sosté que les mosques són ocells petits i l’home intenta explicar-li que s’equivoca.

– Les mosques són insectes –diu el vell amb l’autoritat cansada de qui porta tota la vida classificant la realitat.

– No –respon la nena–. Són ocells petits.

L’home mira al seu voltant com buscant ajuda. Quan les nostres mirades es troben, faig un gest d’impotència. No sé quina diferència hi ha entre una veritat i un conveni.

– Els ocells tenen plomes –insisteix ell.

– Els ratpenats no.

L’avi no es rendeix:

– Els ratpenats no són ocells.

– Perquè ho diguis tu.

– I les mosques tenen sis potes. Els ocells, dues.

– Perquè no els n’hi caben més.

L’home calla. Hi ha silencis en què la intel·ligència canvia discretament de bàndol.

La nena suca una magdalena al Cola Cao mentre una mosca descriu cercles damunt la barra. Vista de lluny, efectivament, sembla un pardal minimalista. De fet, se m’acut, si algú redueix prou una merla i li treu les plomes, el bec, els ossos i la dignitat, acaba obtenint una cosa molt semblant a una mosca. Compte, en definitiva, amb les categories. Quan algú aprèn que això és una cadira, allò un núvol i allò altre un cuc, deixa de mirar, deixa de preguntar-se coses. Els nens, per sort per a ells, viuen en un món líquid on les coses passen d’una família a una altra sense haver de presentar documentació.

– Les mosques es diuen insectes i els ocells es diuen ocells perquè tothom hi està d’acord –es rendeix l’avi–. Si no vols que et suspenguin les Ciències Naturals, o com es digui l’assignatura en què s’estudia això, val més que tu també ho acceptis o, com a mínim, facis veure que ho acceptes.

La nena torna al seu esmorzar amb la serenitat de qui ha desmuntat la taxonomia occidental –i l’oriental, suposo– abans de les deu del matí. Es mereix un Premi Nobel.

Subscriu-te per seguir llegint